És el darrer film de Nani Moretti que s'estrenà a Itàlia fa uns mesos i sembla que ara tindrà una distribució mínima i fugissera a les sales barcelonines. Preveient-ho baixo un vespre, a més ben plujós, expressament de Vilanova per veure-la i no em penedeixo gens. De fet, passo una molt bona estona. Com els seus films més famosos, tot i haver-hi una trama, la forma n'és la pròpia de l'autor que podríem dir film- dietari. Giovanni el protagonista és un director de cine que vol fer un film sobre com es rebuda en Itàlia la revolta hongaresa del 56, en concret en un barri on el PCI és la força hegemònica i ha convidat un circ hongarès a treballar-hi una temporada. Veiem el rodatge i com es desenvolupa en el film el conflicte entre alguns militants, que empatitzen amb el poble hongarès i els artistes que ara acullen, i el funcionari del partit que posa la línia política del partir per sobre de la seva consciència. Mentre roden, Giovanni ha d'afrontar després de quaranta anys la separació de la seva dona, productora del film, els problemes de finançament del film i intenta evadir-se imaginant un projecte molt volgut, una comèdia musical que explica la vida d'una parella incloent les cinquanta millors cançons italianes. També té l'oportunitat de pràcticament boicotejar un rodatge d'un altre film produït per la seva dona, reafirmant-se en la condemna de la violència gratuïta a les pantalles en la que iMoretti nsisteix des de fa trenta anys.
Dos moments a recordar avui acabat de veure el film. El primer diàleg de la pel·lícula entre Giovanni i un membre de l'equip de producció que resta astorat d'assabentar-se que hi havia comunistes a Itàlia l'any 1956 doncs ell es pensava que això dels comunisme era cosa només dels russos. De fet quan Giovanni li replica que n'eren dos milions, es pregunta llavors com pogueren arribar a Itàlia dos milions de russos. És un bon testimoni de l'expansió actual de la ignorància i de la permanència del que explicava Plató, doncs els noi no és un ignorant només per l'absència de coneixement sinó perquè creu saber i no en té ni idea. El segon moment és l'entrevista amb els directius de Netxflix quan cerca finançament, que confirmà els meus prejudicis contra aquesta plataforma (tot i que com Moretti diu podria sera Disney o qualsevol altra). Com a moments de satisfacció molt personal comprovar que Moretti , com jo i algun altre anormal, encara se'n recorda de Jacques Demy (el seu ritual de començament de rodatge és una projecció familiar del primer film del francès Lola). Un altre moment, ben divertit, és quan Giovanni i la seva muller rememoren el Think que Aretha Franklin canta i balla al film dels Blue Brothers (un vídeo que jo també veig sovint). L'escena és semblant a la molt recordada imitació que Moretti fa de Silvana Mangano a Caro Diario. El final del film és una curiosa barreja de Fellini i Tarantino que suposa una nota d'optimisme que prou falta que ens fa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.