Des de que em vaig jubilar miro de no comprar llibres per moltes raons. Tanmateix hi faig excepcions. John Gray en pot ser una i Sergi Pàmies n'és un altre. Per això no he pogut deixar de comprar-me i llegir A les dues seran les tres, el darrer llibre de contes de Sergi Pàmies. Fonamentalment els contes de Pàmies parlen d'ell mateix. El focus de l'espectacle és la seva consciència però allò que m'agrada és com d'alguna manera es desdobla i tot acaba sent presentant des d'un punt de vista extern, cosa que permet relativitzar i ironitzar sobre el que li passa a aquest jo. Amb en Pàmies comparteixo més o menys edat, barri d'origen, adscripció futbolística i tarannà filosòfic. No em sembla que tingui cap tirada vers el budisme, però el fonament dels seus relats és un distanciament del jo, prou proper a allò buscat a algunes escoles o, potser, és el dit per Vila-Matas quan assenyala que com més autobiografia hi ha, més ficció en troba. Em costaria molt destacar un conte doncs cap no ha deixat d'enganxar-me i més que narracions en un sentit estricte són descripcions de vivències de situacions, però si que em resulta especial el retrat de Manolo Vázquez Montalban a la primera part de Fires i Congressos, ni que sigui per la imatge del president del comité executiu del PSUC parlant amb un altre membre sobre el possible esdevenidor del nen de la casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.