La meva llista (VI) Touch of Evil

 

    Des de sempre Citizen Kane ha ocupat un lloc preferent a la llista de Sigth & Sound, Fins el 2002 el primer, després entre els primers. Citizen Kane m'ha despertat sovint més admiració que entusiasme. És un film inobjectable. Impressionant com a exercici de realització cinematogràfica i també riquíssima com a font de reflexió epistemològica i moral (Savater en treia molt de partit a la seva Ética para Amador). No se li pot negar la seva genialitat, però potser si, com fou el cas de J.L. Borges considerar-la desmesurada. Mogut no tant, llavors, per la raó com per al sentiment, jo potser a la meva llista canviaria la seva primera pel·lícula americana per la seva darrera, per aquest Touch of Evil. Totes dues es van fer en una situació oposada. Welles a la primera tingué més poder del que cap director va tenir mai a Hollywood. El segon és un treball fet a la defensiva per a una productora que no el volia com a director i basant-se en la benevolència de les dues estrelles que veieren l'oportunitat de fer una cosa molt diferent al rutinari film de gènere plantejat per la Universal

        Touch of evil em sembla en el fons un film més que inquietant que el molt escèptic Citizen Kane. El film de 1941 planteja la dificultar de conèixer algú. Touch of evil aparentment presenta personatges molt definits moralment, l'antagonisme entre un policia integre i un altre de corrupte, però al final totes dues consideracions es poden posar en dubte. Hi ha molt de fosc en la personalitat del Vargas interpretat per Heston, possiblement amb molt d'arribista i una capacitat certa de no tenir escrúpols, i potser té raó en el que deia el personatge de Marlene Dietrich quan afirma que el policia corrupte Quinlan, era un gran home digui el que digui la gent. Evidentment és com a mínim un individu que no es resigna a l'acceptació passiva dels codis morals de la comunitat i que per tant no sent concernit pel que la gent com Vargas considera com bé i com mal.

    L'escena més famosa del film és la inicial. Un tràveling de dos minuts sobre el que van apareixent els títols de crèdit i on es va apropant i separant , la parella protagonista, i un altra parella que viatja en un cotxe que explotarà al final de l'escena desencadenant així la trama. Mentre la veia pensava en alguna conferència que he sentit al meu amic Pepe sobre la importància de la música en el cine. El que filmà Welles és superb però seria molt menys sense la música de Mancini, de tot trencadora en el seu moment (es pot sentir al segon vídeo). Welles pensava però que l'escena més interessant del film no era aquesta, sinó una menys espectacular, molt més difícil de rodar i més important per la narració: la de l'escena del interrogatori al sospitós mexicà feta a a casa seva que podeu veure més amunt. Crec que un senyal d'una bona pel·lícula és ser incapaç de preveure com serà l'escena que vindrà després. Segurament aquesta era la sensació que tenia quan vaig veure aquest film per primera vegada. I no em passa sovint que em vinguin ara al cap, a pel·lícules tan memorables com Vertigo o Mullholand Drive