Avui fa un any de la meva jubilació oficial, doncs l'ús de setembre passat va ser el meu darrer dia a l'institut. Comptat i debatut no puc dir que estigui penedit. Els problemes que pugui tenir més o menys són els mateixos, però ara almenys tinc més forces per enfrontar-m'hi o, si més no, el cap més clar per pensar la situació. No sé si en treure alguna cosa dels meus treballs actuals, però si més no els moments més joiosos de l'any han estat relacionats amb la lectura i l'escriptura i en tot cas és innegable que s'escriuen masses llibres pel poc que es llegeix. Com que m'expliquen coses els meus companys del sindicat i no em passen desapercebuts els titulars dels diaris, un altre motiu de joia es haver deixar de participar a la inexorable i lenta liquidació del nostre sistema educatiu. Tanmateix és també del tot evident que haver deixat de donar classes significa una pèrdua que possiblement mai recuperaré. No estic segur de què les meves classes al final servissin d'alguna cosa, però en general m'ho passava molt bé i sempre fou un temps per mí enriquidor. En el temps de la pandèmia, alguns de casa varen sentir-me donar classes i em van dir que semblava una altra persona. Si era un altre, aquest "altre" està ja perdut. Potser allò que em feia altre, era la capacitat de sentir entusiasme. Efectivament sovint en sentia i tampoc em sap greu. Malgrat la meva por de l'entusiasme en política, si que em sembla indispensable en educació,
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.