The enigma of reason. A new Theory of Human Understanding

 

        L'enigma de la raó. Una nova teoria de l'enteniment humà és un assaig escrit per Hugo Mercier i Dan Sperber al que he arribat des de la lectura de Graber. El seu punt de partida és l'evolucionisme i des d'aquí sorgeix l'enigma de la raó, per què només sembla donar-se en un animal concret i per què aquest animal està tan sovint decebut amb el seu funcionament? D'altra banda el sots títol és indicatiu del que podríem considerar com l'aspiració filosòfica del text. Es tracta de refer la consideració tradicional sobre l'enteniment humà, la definició de la raó, enfrontant-se al que ells consideren la tradició intel·lectualista. En el llibre però ressona molt més Hume que no pas Locke.

        Es tracta de mostrar doncs en primer lloc que la raó no és única en el sentit que va permetre als autors cristians considerar-nos com la imatge de Déu. Tots els animals tenen mecanisme per fer inferències i la raó és un mecanisme particular de captar inferències. En aquests punts els autors es recolzen a la psicologia experimental per a concloure que la manera en que funciona el nostre raonament té poc a veure en la pràctica amb les lleis de la lògica, cosa de la que podem concloure que al capdavall la lògica és una forma de retòrica. A la pràctica rarament raonem res, és dir fem deduccions lògiques, sinó que ens basem en intuïcions rellevants que, això sí, tenim la capacitat de justificar mitjançant la raó. La raó és un modul d'inferències que produeix inferències intuïtives sobre raons. No és un mecanisme essencialment diferent de la intuïció. Raonar consisteix en recercar en uns patrons metarepresentacionals ja establerts, el recolzament a una intuïció prèvia i fonamental. No hi ha un trencament essencial amb allò que fan els animals, com certament pensava Hume, sinó un mecanisme més afinat relacionat amb el nostre caràcter social.

        Perquè cal aquest recolzament? Generalment perquè volem assegurar-nos a nosaltres mateixos i sobretot convèncer als altres. La raó, és una facultat inintel·ligible sense la consideració de la seva dimensió social. Els raonaments són constructes socials destinats prioritàriament a un consum social. Té doncs com a funció essencial l'argumentativa, aquí el recolzament de l'antropologia es decisiu a quasi tots els grups socials menys desenvolupats la vida social social s'articula entorn de la deliberació col·lectiva; però també l'avaluativa. En aquest punt és essencialment dissimètrica. Tenim un biaix envers les nostres creences que ens fa molt poc crítics envers els nostres arguments, però no passa el mateix amb els dels altres i aquí ve la funció argumentativa que constitueix potser l'ús més propi. En el llenguatge més tradicional, el que jo usava a la meva tesi el 1992, parlaríem de la dimensió crítica. És important considerar que allò que defensem quan fen un raonament justificatiu no és pas una veritat abstracta sinó la nostra reputació. Des de la perspectiva evolucionista la raó només pot explicada com a fenomen social. la identificació dels tramposos com primer problema bàsic plantejat a l'evolució social de la humanitat. La funció de la raó, modul metarepresentacional, és afavorir la coordinació, produint justificacions, i la comunicació, produint arguments. Les raons justificatives omplen el buit entre les normes i la lectura de la ment dels altres. És interessant el contrast entre Reid, la capacitat comunicativa com gràcia divina, i l'evolució que afavoriria els menys propensos a ser enganyats.

        La raó és un mecanisme natural fruit de l'evolució, però ( i aquí els autors es situaren en oposició a Descartes) són igualment naturals els mecanismes que entrebanquen el seu ús (allò que no accepta la primera meditació). El biaix destinat a defensar el propi punt de vist és congruent amb el fet de que la finalitat essencial de la raó sigui la pròpia justificació Més que com un científic la raó és com un advocat idealista que només defensa causes a les que creu. Aquest biaix cap al propi punt de vista pot ser considerat un bon camí per a dividir el treball cognitius. Els autors es recolzen aquí en molts treballs experimentals que assenyalen com és molt més fàcil trobar arguments en contra d'una tesi que no pas a favor. Jo personalment en tinc pocs dubtes sobre aquest tema després de trenta anys corregint la pregunta cinquena de l'examen de selectivitat, constatació repetida de la fe dels alumnes en l'argument d'autoritat, ni que aquesta sigui fictícia.

            La raó és limitada en funció de la pròpia definició. la seva finalitat justificativa fa que la seva finalitat no sigui tant la de trobar la millor solució com la que més coherent resulta amb els designis del grup No triem el millor forçosament, però si allò que és més fàcil de justificar. La raó serveix més per millorar la nostra aprovació social que no pas per la presa de decisions en ella mateixa. En tota avaluació racional un factor determinant és sempre l'opinió que tindran els altres membres del grup. La mandra, l'abandonament a l'opinió comuna, resulta així no només explicable sinó en un cert sentit eficient, doncs la deliberació no pot ser infinita.

            Fent un judici del llibre el balanç és moderadament positiu. Cal valorar el recolzament que he trobat a intuïcions pròpies des de la psicologia experimental i la pertinència dels arguments basats en una visió evolucionista. Una altra qüestió és de la fins a quint punt allò que se'ns ofereix és realment nou o és una millor explicació d'arguments presentats ja fa temps. Aquí cal citar no només l'esmentat Hume, els mecanismes dels que parla no són gaire lluny del seu costum i fou un clar defensor de la continuïtat entre el nostre pensament i de la resta dels animals, o el del mateix Popper i l'èmfasi posat per l'austriac en la noció de refutació (en tot cas el llibre mostraria un cert caràcter antinatural del pensament científic doncs ens agrada més corroborar que no pas refutar). Com passa sovint no és clar que la tradició intel·lectualista a la que volen enfrontar-se es correspongui a un model filosòfic ben determinat. Si la identifiquem amb el racionalisme és clar que pensadors com Plató, Descartes o Hegel han estat definits com racionalistes i, per tant, intel·lectualistes. És clar però que la lectura atenta dels seus textos mostra que la seva estructura bàsica és dialògica i, per tant, el seu ús de l'argument no és essencialment diferent del preconitzat per Sperber i Mercier. Plató de fet aniria fins i i tot un pas més enllà, perquè enlloc es pot mostrar millor, el reforç hedonístic (una mena de mecanisme imprescindible en els processos evolutius) que en el diàlegs de Plató, on la discussió raonada és alhora sinònim de competició i festa.