Revuelta y resignación. Acerca del envejecer

 

Llegeixo Revuelta y resignación l'asssaig de Jean Améry sobre l'envelliment, segons Savater el millor llibre que s'ha escrit mai sobre aquesta qüestió. Ha estat una lectura positiva perquè m´ha servit per constatar que els meus sentiments són, si fa no fa, el que toquen, cosa que sempre és tranquil·litzadora. Tot i que és evident que no sóc el primer a envellir, no puc descartar que no seré dels últims ja que molta gent de la meva edat no vol saber des de la qüestió, ni es troba personalment concernida pel tema. Es cert que el llibre potser ha envellit una mica, perquè tendeix a utilitzar un llenguatge d'arrel fenomenològica que a hores d'ara pot resultar molt estranya per a molta gent llevat d'alguns vells (i poquets). El llibre és un conjunt de cinc assaigs: el primer es centra en la noció de temps, formula una noció prou exacte: envellir es prendre consciència de la irreversibilitat del temps. El segon relaciona l'envelliment amb el fet de convertir-se en un estrany per un mateix, cosa relacionada amb el fet que tendim, aquí cal seguir estrictament Hume, a imaginar-nos sempre com una realitat permanent. Més tard o més d'hora el mirall és implacable. El tercer assaig és el que més m'ha interessant perquè és l'aspecte que he viscut més intensament aquest any: la relació entre l'envelliment i la mort del "jo" social: l'adquisició de la virtut, gens volguda, de la invisibilitat i la conversió en un subjecte sense potencialitat; ja no pots comptar el que tindràs o podries ser, sinó que el que hi ha, és el que és. També el quart assaig parlà de un sentiment que jo he viscut intensament, de fet des d'abans de jubilar-me, la sensació de no entendre. ja el món, de tenir clar que el món t'ha esdevingut aliè, més en concret la sensació de què el teu univers de signes ha caducat i els que ara circulen són indesxifrables i potser incommensurables ( em vaig sentir molt concernit perquè aquí Améry explica molt millor del que jo ho he pogut fer mai el sentit d'escriure un blog com aquest). En aquesta situació l'autor pensa que la cultura adquirida agafa un pes i despertà unes sensacions semblants a la de l'òrgan del cos que gairebé no funciona. Com el cos es descompon, es descomponen també el sistema de signes. Finalment el darrer assaig s'anomena viure amb el morir. La mort com a possibilitat sempre hi és, però la vellesa assenyala el moment on aquesta presència ja és impossible d'ignorar. Aquí Amery fa una anàlisi sobre la inconcebibilitat de la mort, en els quals no he sabut veure res d'especialment nou i il·luminador ni res tampoc del que calgui dissentir. La possibilitat d'allò que vulgarment hom anomena transcendència no li sembla que mereixi la pena de ser considerada seriosament,