El Calígula de Camus no podia suportar que els homes morissin i
no fossin feliços. Jo no estic mort però feliç no sóc. Si més
no, comparant amb altres moments. Per exemple, la setmana que vaig
estar a la ciutat de la que parla la cançó i que és un de les més
boniques que mai hagi vist, tant per les esglésies barroques, si no
us agrada el bàrroc no penseu d'anar-hi, com per l'emplaçament
natural sense comparació amb cap lloc europeu. Per cert, tinc un
record clar de quan vaig sentir per primera vegada aquesta cançó:
al temps que jo era seguidor de l'ànec Donald, doncs és un dels
temes fonamentals del tres caballeros, aquell film que
disgustà profundament al dictador Vargas, doncs pensava que es veien
masses negres a un país fonamentalment blanc (!) com Brasil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.