Records insubstancials

Aquest matí plovia a Vilanova i no he sortit a fer la caminada habitual. Quan més tard he tornat a Barcelona no hi ha havia risc de pluja, bufava una mica d’aire i la temperatura era molt enraonada en relació als dies anteriors. He sortit doncs a caminar. No és una situació habitual per a mi estar a aquesta hora a Montjuic en un mes d’agost. Era quasi al migdia i el contrast era molt marcat entre les zones ombrejades i les colpejades directament pel sol. Llavors he recordat un altre agost on passejava per Montjuïc a aquella hora. Molt llunyà doncs era el de l’estiu del 69 quan l’home arribà a la lluna. A casa meva estàvem per altres coses. Cap a l’època de les revetlles, llavors encara era festiu San Pere, ma mare es va començar a trobar malament. El metge va parlar d’una possible infecció al ronyó, però era un diagnòstic errat i tenia una apendicitis. Es va perdre un temps preciós i l’operació va ser a vida o mort. La convalescència molt lenta. Jo tenia set anys i el meu germà només un, així que vam acabar passant  tot l’estiu a casa de la meva avia, al carrer Reina Amalia. De fet, en els seus 40m2 ja hi vivien cinc o sigui que no venia de dos més que eren petits. Fou un estiu de molt balcó, TV, que no començava fins les sis, i, això sí, cada dia un Tebeo de l’editorial Bruguera. No era de fet molt greu. El carrer no tenia ja la vida que havia tingut abans de l’arribada massiva dels utilitaris però encara era força distret. Els meus avis però es preocupaven perquè em toques l’aire i alguns matins preníem el funicular i anàvem a Montjuic.  Duia la pilota i el meu avi em xutava mentre jo m’esforçava a mirar de fer alguna aturada. L’avi jo el veia gran perquè era el meu avi, però atès que havia nascut el 1912 era, si fa no fa com jo ara, una mica més jove. Feia temps que no hi pensava i avui me l’ha recordat aquest ambient estiuenc a la muntanya urbanitzada.  No és fàcil d’expressar però em sembla com si la connexió entre aquests dos moments refutés el pas del temps i per tant la seva mort. Pot semblar il·lusori intentar refutar la transitorietat del meu avi amb un argument basat en la permanència d’un objecte igualment transitori com és el sol, però potser de fet aquí rau la força de l’argument.