Retorn a la filmo amb Joker

 

Ahir vaig anar al cine per primera vegada des de que som a la nova normalitat. Projectaven Joker a la Filmo. La veritat és que tenen raó els que parlaven de la seguretat de les sales i que era arbitrari el tancament del mes de juliol. El cine sembla molt més segur que al metro o a la major part dels restaurants on he estat aquest estiu. No és però una experiència del tot agradable veure una pel·lícula amb mascareta, especialment pels que també duem ulleres. La pel·lícula vista per segona vegada em segueix semblant boníssima per totes les coses que ja vaig explicar aquí l'octubre passat. Ja no som però a l'octubre passat i la visió per tant és una altra. La pel·lícula avui sembla menys distòpica o potser la distòpia n'ha esdevingut més real. La primera presentació d'un decadent Gotham, amb tot de comerços tancats, no estava gaire lluny de la caminada que vaig fer des de casa per arribar-hi a la filmo i la tesi social mostrada al film, que més enllà dels discursos oficials i de la retòrica, una part molt important de la ciutadania és defineix pel seu caràcter de completament prescindible, resulta un any després més evident. S'esdevé que ara estic llegint un llibre del psicoanalista italià Recaltati, el qual ha proposat substituir el caràcter paradigmàtic de la figura d'Edip per la de Telemàc, doncs a les nostres estructures familiars el pare castrador identificat amb la llei, ha estat substituït per un pare absent. Aquesta tesi resulta fàcil de relacionar amb el film de Todd Philips. El drama d'Arthur, joker, es pot considerar com el del seu fracàs en trobar aquest pare absent. Figura, la del pare, cercada no només al possible pare biològic, el plutòcrata Wayne, sinó al showman interpretat per De Niro, que a la seva primera aparició és mostra com el pare que ell imagina, i que el menystindrà tan cruelment com l'altre. Suposo però que la tercera vegada que la vegi, d'altres coses em cridaran l'atenció i podré contar-me un altra història, perquè Joker és un també un exemple, del tot atípic al nostre temps, d'allò que quan era jove anomenaven una obra oberta.