Madame de

Durant tota la meva carrera quan me n'he recordat i ha vingut al cas he fet treballar als alumnes l'entrada sobre l'amor del diccionari de ociosos de Joan Fuster, la que comença dient que l'amor és una invenció del provençals del segle XII. N'és una excel·lent entrada, penso, per qüestionar llur concepte de naturalitat, el qual es fonamentalment el producte d'una mitificació. És cert que ara ho faig menys perquè és menys oportú, doncs l'amor romàntic és una noció quan va més, més anacrònica i intempestiva i em penso que pels casos més aguts ja hi ha un nom fornit per la ciència mèdica i, per tant, una solució més o menys basada en el consum legal d'estupefaents.

És clar però que l'article de Fuster tot i dir essencialment la veritat no ens hauria de dur a la precipitació; que l'amor sigui una invenció no és d'entrada res a retreure. Hi ha invencions que estan molt bé i aquesta en concret ha possibilitat una gran quantitat de productes, en forma de poesies, novel·les, cançons que ens han ajudat a passar la vida d'una manera agradable, indubtablement l'objectiu mes important que hom pugui concebre Una d'aquestes invencions i penso que la millor celebració de l'amor mai filmada es troba al Madame de de Max Opuhls. Ara mateix, si m'encarreguéssim de fer un canon tipus Sigth & Sound, no tinc cap dubte de que estaria entre les meves deu primeres. És una història de triangle amorós entre un altiu general francès, interpretat per Charles Boyer, la seva, en principi, frívola esposa, Danielle Darrieux i un aristocràtic diplomàtic italià, paradigma d'educació i cortesia, interpretat per Vittorio de Sica. Tots tres estan perfectes. Hom diu, no és del tot cert, que Murnau va inventar el travelling i quaranta anys després Godard va dir que un travelling sempre una qüestió de moral, però en Opuhls el travelling és l'element definidor de la seva escriptura. No existeix gairebé cap pla fix, i quant hi ha algú és amb una intenció sempre molt determinada. Cap film millor que aquest per definir en què consisteix un estil cinematogràfic, un estil que ens fa acompanyar uns personatges alhora molt sofisticats però ensems presoners d'uns sentiments que no poden de cap manera dominar, i que Opuhls mai cau en la vulgaritat d'explicar, fins al punt de capgirar les personalitat establertes socialment, les seves màscares. El clip de més amunt és potser el millor moment del film i una mostra meravellosa de la construcció sobre el temps que segons Tarkovski era allò que definia l'art cinematogràfic.