Joker

Definitivament, Joker és una passada. Feia temps que no gaudia tant veient una pel·lícula, o com a mínim una diguem-ne contemporània. És clar que és un sentiment molt compartit i imagino, atesa l'amplitud d'aquesta favorable recepció, per raons molt diverses. En el meu cas la ideològica és molt fonamental  i inesperada, venint el film del Hollywood actual. El Gotham que surt a la pantalla només és intel·ligible des d'una perspectiva de lluita de classes. El Robert parlava d'un film gairebé marxista, per a mi, és sobre tot essencialment antiliberal, és a dir, oposat a un règim que defineix els menys afavorits com a escombraries i que no té cap mena d'escrúpols en fer retallades pressupostàries que deixen un psicòtic sense medicació. També em resulta interessant la mirada que es fa sobre el mon del còmic que tot i sent molt fidel li dona la volta a un genere més aviat esbiaixat ideològicament molt a la dreta.  En tot cas quan el triomf del cine d'adolescents és un fet des fa quaranta anys,  Joker  ens ofereix tot el contrari. Un altre raó és evidentment Joaquim Phoenix. Sovint l'àmbit de l'actuació queda més o menys definit, amb més o menys qualitat, dins de l'àmbit de la mimesi. Phoenix amb la seva manera de riure's,  que defineix l'essència del personatge, de moure's, de parlar entra del tot en l'àmbit de la creació. Phoenix no és però l'únic gran actor d'un film, on també surt Robert de Niro. El seu paper és secundari (de fet, el personatge de Joker és a totes les escenes com a centre menys a una) però fonamental. Més enllà de que resulti ideal pel seu rol d'humorista vulgar i famós, la seva presència en recorda dos grans films americans on ell sortia i que d'alguna manera són reconsiderats en aquesta pel·lícula. El primer és Taxi Driver, La solitud i el desarrelament existencial de Travis Bickle són del tot comparables al del personatge interpretat per Phoenix. Fins i tot Todd Philips utilitza la idea de la vaga d'escombrariaires, per acabar de definir el seu retrat de la ciutat. L'altre és la molt oblidada i tanmateix estupenda, el rei de la comèdia, on Robert de Niro feia un personatge que coincidia en les seves aspiracions, ser un mestre de la comèdia, amb el Joker M'ha agradat molt la música incidental de Hildur Guðnadóttir  perfectament armonitzada amb el retrat ombrívol de Gotham i em sembla molt ben introduïda la presència d'una de les cançons alhora més emblemàtiques, atípiques i potents del repertori de Sinatra, su That's Life. (amb el qual de fet fa una cosa molt semblant a la que Kubrick i McDowell li  van fer al singing  in the rain de Gene kelly) Potser per acabar valdria dir que els últims minuts no els vaig només veure sinó que els vaig viure. En aquest sentit el film va potser més enllà de Taxi Driver, no només veiem el món com un psicòtic, sinó que n'arribem a sentir-ho.