L’any 82 va anar
del canto d’un duro que no em matriculés a la facultat d’història. Comptat i
debatut, no sabia gaire ni d’una cosa ni de l’altre i no tenia motius ben clars
per triar entre la filosofia i la història. En tot cas, em vaig prendre més
seriosament la filosofia del que en ella mateixa fou la tria i la meva vida ha
estat la que ha estat. Si que me ha quedat l’afició per llegir història, llibres
de vegades especialitzats que semblen “mamotretos”
fins i tot per alguns dels meus companys que són realment historiadors. Un historiador que segueixo és en Martí Marín
d’ençà que vàrem coincidir en el congrés
sobre la cultura catalana que la Universitat Queen’s Mary organitzà a Londres l’any
2008. El tema era la immigració i ell presentà una ponència força documentada
per desfer un dels mites més arrelats de la cosmovisió nacionalista: la idea
que la immigració (majoritàriament meridional) era un fenomen promogut pel
règim per desnaturalitzar Catalunya, cosa absolutament oposada al propòsit
inicial del règim de mantenir la ma d’obra rural al seu lloc d’origen ( no fa gaire
en J. Sales m’explica que essent el seu pare catedràtic a Granada, i per tant membre
de les forces vives, assistí a una reunió promoguda per latifundistes de la província
on exigiren el governador que prengués mesures per impedir la immigració a
Catalunya). Aquest treball de
desmitificació continua amb el llibre que ha publicat aquest any, !Ha llegado
España!, una anàlisi de la política del franquisme a Catalunya. El llibre és el
fruit del treball historiogràfic i no ha estat construït sobre especulacions
sinó fent el sempre feixuc i ingrat treball sobre arxius. L’anàlisi de les dades
permet arribar a una conclusió molt clara: la idea d ‘una Catalunya vertebrada
sobre l’antifranquisme és una ensonació absoluta. Això no vol dir que no hi
hagués una oposició forta i que el 1977 Catalunya fos gairebé l’únic territori
on les opcions continuistes resultaren clarament perdedores (sense que els
partits nacionalistes com a tals tingueren tampoc uns resultats gaire lluents;
Pujol rebé el 1980 molt suport de l’aparell de l’estat per impedir el triomf de
l’esquerra), però hi existí una Catalunya franquista que considerava legítim el
règim per haver finalment aturat la revolució del 36. Aquest recolzament es donava no només entre les classes propietàries
sinó que era ample en sectors del món rural (més o menys coincidents amb els
que ara estan bolcats amb l’independentisme) Allò que el treball ens mostra és
que el franquisme, els seus quadres administratius, no eren els d’un força d’ocupació
o colonial, sinó que l’espectre del, diguem-ne, col·laboracionisme era molt
ampli i extens. Aquest intent ha tingut conseqüències com
sobredimensionar la resistència armada al franquisme que existí però fou molt
menys intensa i més petita que a altres indrets d’Espanya i en general l’estudi
tendeix a mostrar que no té cap mena de sentit postular la idea de que el règim
va adoptar en cap moment polítiques especifiques per Catalunya essencialment
diferents de les que mantenia en altres territoris que socialment li podien ser
adversos com Astúries o els barris populars de Madrid
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.