Dubte

(això és l'última escena, advertiment per si de cas)

Fa quasi dotze anys al Kilburn Theatre vaig veure l’estrena londinenca de l’obra de J. P. Shanley, Doubt. Després vaig comprar-me un DVD que s’ha quedat per casa fins que ha vingut aquest temps inesperat que m’ha permès veure tantes coses que tenia endarrerides. Com ja explicava llavors l’obra em va resultar prou interessant. L’adaptació està signada en el guió i la direcció per l’autor de l’obra, que ha mantingut l’estructura essencial, i ha eixamplat, l’escenari que ara és tot el col·legi. Totes les escenes essencials tenen lloc al despatx de la directora, però la pel·lícula ens mostra el noi negre del qual sempre es parla però mai no surt a l’obra i tota la seva classe, cosa que en principi serveix sobre tot per a definir millor el personatge de la germana James, interpretat per Amy Adams. A més d’adams , Shanley utilitza dos actors de primer ordre pels antagonistes principals Philip Seymour Hoffman i Meryl Streep que fou nomenada per l’oscar i estigué al seu nivell habitual i també Viola Davis, per a alguns la millor del repartiment, tot i que només té una escena. Certament és una molt bona escena, commovedora quan pensem a la posició d’una mare que estima el seu fill i ha de protegir-lo no només de la societat sinó del seu pare, perquè el nen a més de ser negre, té inclinacions homosexuals. El text no ha perdut sinó que ha guanyat actualitat als darrers deu anys, quan hem pres més consciència de què el problema dels abusos sexuals a menors té un caràcter estructural dins de l’església catòlica. També no sé si és a l’obra, o va ser més subratllat després, resulta interessant com el film reflecteix la inferioritat del personatge de Streep, perquè una monja està sempre subordinada a un sacerdot, ni que aquest pugui ser indigne. També és molt oportuna veure aquests dies si pensem a la situació racial dels EEUU i la constatació que fa la mare superiora de què Amèrica s’estava enfonsat, per coses com que els nens escrivissin amb bolígrafs. És debatible si América s’està enfonsat o s’ha enfonsat, no ho és gens que el futur enlluernador que molts esperaven al temps del President Kennedy no s’ha produït mai. Finalment he de confessar que la pel·lícula em causa una certa inquietud. Jo penso moltes coses, o potser no tantes, diferents de la germana Aloysius, però , al meu desgrat en cert sentit, crec que té raó i empatitzo amb el seu plor final, amb la seva pena, per no poder permetre´s el luxe de la innocència