Lectures d'hiven i primavera (VI): Après nous le déluge

 

Aprés nous le déluge és el títol francès de l’assaig de Peter Sloterdijk Die schrechlichen Kinder der Neuzeit, que  no és exactament el mateix. He estat llegint la versió francesa aquesta primavera, amb molt d’interès, perquè el problema del que parla és el problema: la dificultat de compatibilitzar la nostra tradició cultural més recent, allò que anomenem modernitat, amb la transmissió del saber, és a dir, la continuïtat de la civilització. És  el mateix problema pel que, alguns, professors hem estat fent vaga, o el que dugué a pensar a Plató quan escoltava els sofistes. La lògica de la modernitat és el trencament, la tabula rasa amb la tradició i la continua innovació. La llavor de la seva reflexió es troba en el llibre sobre la religió del que vaig fer un post fa uns anys i del tractament que es fa de la figura de Crist, el qual es vist essencialment com l’anunciador d’una revelació antigenealògica que el triomf del cristianisme s’esforça en subvertir, convertint el que més o menys era un fill de puta en el fill d’una verge i de Déu mateix. El refús de la genealogia, de la tradició,implica quasi necessàriament el refús de la imitació, dit en altres termes de la naturalesa humana, un terme que la modernitat quan és conseqüent ha d’acabar refusant. El refús de la imitació és el fons del canvi incessant que suposa la modernitat ja estigui expressat la revolució permanent de Troski,  en el sentiment d’estar precipitats a una caiguda continua del que parla l’home boig del paràgraf 125 de la Gaia Ciència o en la revolta permanent de la que ens parlava Camus. En el camp artístic el dadaisme és la millor expressió d’aquesta tendència. En el polític la reflexió sobre la impossibilitat de desmobilització que trobem literalment a les alocucions d’Hitler o de Mussolini o a la noció heideggeriana de ser per a la mort.

Des d’aquest nucli Sloterdijk configura un anàlisi de molt bon llegir on el punt de partida és quasi sempre l’esdeveniment històric, esclarit, il·luminat i contraposat amb i per la reflexió filosòfica. També hi intervé la literatura, de fet, un dels punts de partida són els bastards tan presents a l’obra de Shakespeare, Edmund és per Sloterdijk una figura tan representativa de la modernitat com Hamlet. Un paper molt important també es desenvolupat per la sociologia de Tarde, el qual teoritza el triomf de la moda sobre el costum com l’element més definidor de les societats modernes. L’aparició del subjecte modern és en ella mateixa el senyal més clar d’aquest trencament, cosa de la que se n’adonà amb prou claredat Nietzsche. No ni ha res més antipolític que la cura de l’ànima quan aquesta es defineix com cura de la pròpia ànima. La reforma i la il·lustració són reviscolament, exitosos, d’aquest esperit antigenealògic anoerrat per la tradició catòlica medieval.