Who is me, Pasolini?

 

        Vaig al Heartbreak Hotel a veure Who is me Pasolini? Sóc rebut, junt amb els altres espectadors, per Alex Rigola que ens parla de Pasolini tot comentant que certament no seria el seu novelista preferit, ni tampoc el seu poeta preferit, que ho tindria més difícil com a realitzador perquè s'estima molt Mamma Roma, Accatone i Il Vangelo secondo Matteo però no creu que superin el millor Fellini, i que tanmateix cap intel·lectual en la seva feina global ha estat més important en el segle XX (jo estic d'acord amb el que diu però afegiria que cap llibre d'assaig contemporani supera el seu empirismo eretico o les lettere luterane). Rigola no estava allà per causalitat sinó que era necessari explicar-nos com era l'espai escènic, gens convencional, doncs els espectadors ens vam encabir en una caixa, una caixa gran de les utilitzades per transportar obres d'art, on una banqueta a la paret permet encabir més o menys 30 persones. Dins de la caixa hi era l'actor Gonzalo Conill amb un baló i vestit amb la samarreta de la squadra azzurra (crec que hagués estat més propi posar la de l'equip del que era tiffosi Pasolini, el Bologna).

        Conill declamà un monòleg extret d'un text trobat al pis de Passolini poc després de la seva mort, una entrevista imaginaria, pensada a Nova York, en que les preguntes d'un periodista americà li permeten explicar la seva vida i la seva concepció de l'art. Gonzalo es recolza en algunes imatges, fotografies del seus pares i del seu germà Guido mort pels partisans de Tito, i alguna projecció, una d'elles molt assolida sobre les mirades dels personatges dels films de Passolini. Conill fa un treball de primer ordre combinant en la seva enunciació sinceritat i distanciament. Ens parla de la seva biografia, dels seus inicis com a poeta amb un llibre en dialecte friulià, gest de clara oposició al pare feixista, de com no acaba de ser un bon negoci derrotar el feixisme per acabar amb la societat de consum i del seu anhel que trobar un art que fos vida més enllà de la representació, la causa última de la seva dedicació a la cinematografia, un llenguatge en ell mateix. El text és dens i no sempre és fàcil seguir l'argumentació, però com a immersió en el món de Passolini l'espectacle resulta òptim.