L'imperatiu categòric

 

        Veig al lliure de Gràcia, l'imperatiu Categòric. L'obra explica la història de Clara G., una noia que potser és digna de ser feliç, però certament no ho és. Treballa com a professora d'Ètica a un departament de filosofia universitari, però ha arribat a la cinquantena sense poder superar la condició d'associada. Clara té un interès real per la seva feina que no comparteixen els seus alumnes, incapaços de llegir i només pendents del seu mòbil, ni el seu cap de departament, del tot indiferent per la filosofia i del tot lliurat a la dimensió burocràtica de la seva feina. No té parella i la darrera relació va acabar malament. A més la fan fora del seu pis, perquè un fons voltor ha comprat la finca i li exigeixen un lloguer fora del seu abast, com el de tots els pisos que li ofereixen. L'obra s'esdevé els darrers dies que pot estar al seu pis, mentre ha d'afrontar les denuncies dels seus alumnes per la seva exigència intel·lectual, segurament fetes amb la complicitat del seu cap, no pot dormir perquè els veïns estan sempre de festa i de salut no s'acaba de trobar gaire bé.

        Després d'aquesta descripció no resulta estrany dir que estem assistint a la història de l'enfonsament d'una degraciada en el sentit més objectiu del terme i tanmateix l'obra és molt divertida. Ho és pels diàlegs sovint enginyosos de Victòria Szpunberg i sobretot pels treballs dels dos únics actors que veiem a l'escenari. Clara és Agata Roca, una actriu de llarga trajectòria associada al grup T de Teatre durant molt de temps. Fonamentalment la recordem pels seus papers de comèdia i per ser una figura amb la que resulta fàcil simpatitzar. Aquí està molt bé tant com quan aprofita la seva vis còmica deixant anar les frases més iròniques del seu diàleg, com en els moments de més patetisme quan mostra la fragilitat i la vulnerabilitat del seu personatge. L'altre actor és Xavi Saez que fa sis personatges, els que li donen la replica a Clara a les diferents escenes. Són respectivament un agent immobiliari, el cap del departament de Filosofia, un senyor amb el que acorda una cita per Tinder, un psiquiatra, un mosso d'esquadra i el cambrer del restaurant on té la cita. Tots són molt normalets i prou idiotes dins de la seva normalitat, cal fer però una excepció amb el cambrer l´'únic que com ella no té cap mena de poder i amb el que farà un ball ben memorable mentre sona una versió peculiar, de Nina Simone em sembla, de My Way. Hi ha però moltes maneres de ser idiota i aquí és el mèrit del Xavier Sáez, que ha de canviar constantment el seu registre, sortint-se molt bé. L'oscil·lació entre la tragèdia i la comèdia es decanta vers la segona propiciada per un final feliç, en el qual el tradicional recurs del Deus ex machina és actualitzat mitjançant un aparell tan modern com l'ala delta.

        Saez i Roca fan un treball brillant que aixeca un text correcte, no especialment original però si efectiu en el seu propòsit de mostrar-nos un personatge que ha estat desplaçat del seu camp, en el sentit del terme de Bordieu,  i confrontada a una degradació social que no era fàcil de preveure no fa tants anys. El temari que ha d'explicar Clara té com a punt fonamental Kant i l'obra juga amb el contrast entre la seva moralitat conscient i la immoralitat inconscient dels seus antagonistes, un contrast que em sembla reflecteix l'ambigüitat inherent a aquesta concepció kantiana. Jo crec que aquesta noció no és una doctrina moral, sinó la doctrina moral; el problema és que utilitzada per algú sense un veritable domini de la racionalitat pot servir per a fonamentar tota mena de servilismes irreflexius, una doctrina perfecta si els humans fóssim allò que podríem i  potser hauríem de ser, però tòxica si considerem com efectivament som