Ante la Jubilación. MInetti. Ritter, Dene, Voss

 

    Llegeixo un volum amb tres obres de Thomas Bernhard el gran dramaturg austríac del que només coneixia la seva novel·la, el malaguanyat, i del que malauradament no he vist mai cop obra representada. La primera obra es diu Vor der Ruhestand (enfront de la jubilació) i descriu una celebració familiar molt especial: la jubilació del jutge Höller després de molts anys de carrera acompanyat de la seva germana Vera, l ue és el fonament de la llar, i de l'altra germana Clara, una dona que queda paralítica a conseqüència d'un bombardeig americà. La festa és única, només ens jubilem una vegada a la vida, però també anyal, perquè s'esdevé un 7 d'octubre, una dada que mai ha deixat d'estar celebrada per la família, el dia de l'aniversari de Himmler. Höller fou un oficial de la SS i mai, com la germana Vera i a diferència de Clara, ha deixat de ser nazi. És una obra endimoniadament ben escrita i que imagino que ben representada pot ser tan pertorbadora moralment com ho és físicament el Saló de Pasolini i la referència no m'ha vingut del tot a l'atzar perquè fora un error pensar que a ambdues es parla del nazisme o del feixisme com una realitat històrica, banal i contingent, sinó com una essència sempre present i sempre amenaçadora. Allò més colpidor del diàleg és la capacitat de falsificació de la realitat i d'auto-enganyament moral inherent a aquest tipus d'ideologies. Una adaptació a la Catalunya actual seria oportuna i fecunda.

La darrera obra, Ritter, Dene, Voss, és molt semblant a la primera. Un altre cop tres germans reunits d'una família ara molt més rica. Les dues dones fan d'actrius esporàdicament perquè el seu pare va comprar el teatre de la ciutat. El germà acaba de sortir del manicomi i torna a casa. És filòsof i ha dedicat els seus esforços a escriure una lògica, que la seva germana transcriu amb paciència. Es va doctorar al Regne Unit i ha passat molts anys a una cabana noruega. Ens estem referint doncs a la familia Wittgenstein i el personatge de Voss és una barreja de Ludwig Wittgenstein i del seu nebot boig, si voleu més boig que l'oncle, Paul, amic personal de Bernhard. Sense la carrega política de l'anterior, la tensió no és menor. El buidor de llurs vides i l'avorriment que desprenen pot recordar Txejov, però en el fons resulta molt més malaltís, perquè em sembla que aquí el fracàs vital ve de pensar-se per sobre de totes les opcions.

La darrera obra Minetti és una de les poques obres teatrals que du el nom d'un actor, molt famós a l'Alemanya del seu temps i pel qual fou expressament escrita l'obra. És la que més pot recordar altres autors contemporanis com Beckett. Tota l'obra s'esdevé a la recepció d'un hotel a Ostende. Minetti és una actor que fa trenta anys que no treballa, expulsat de la professió per negar-se a representar teatre clàssic. El seu refús té però una excepció, el paper de Rei Lear i per això és a Ostende, on creu haver quedat amb el director del teatre local que li ofereix la representació d'aquest paper. L'obra és l'espera d'aquest director que no arriba mai mentre Minetti explica la seva història i la seva reflexió sobre el que significa actuar a una noia seguda esperant el seu nuvi i que no dirà gairebé res durant tota la representació. El discurs de Minetti es pot entendre com una crida contra la banalització de l'art i hom, evidentment, li respon com si el seu discurs fou del tot banal.

Bernhard va morir el febrer de 1989 i la seva obra reflectia un gran cansament i desesperança sobre la situació de la nostra cultura. Evidentment el temps no ha tret actualitat a la seva desesperança sinó tot el contrari. Un altre buit a omplir i no sé si la meva jubilació donarà per a tant.