Últimes reflexions sobre els Watson

 

        La meva assistència a la representació dels Watson fou prou satisfactòria com perquè reprengués el costum londinenc d'adquirir el text escrit de l'obra representada i així he llegit la versió de l'obra publicada amb motiu de la primera representació a Chichester fa quatre anys. Això m'ha permès una altra estona de gaudiment de la que vull destacar quatre coses. La primera és que aquest original és una mostra de gran talent literari per part de la senyora Wade, la qual se'n surt molt bé expressant la trama de la novel·la amb uns diàlegs lacònics, precisos i que sonen del tot contemporanis. La segona i la tercera tenen relació amb les incursions a la Filosofia que fa l'obra. De totes dues vaig parlar al post anterior. La primera és el moment en què Emma se n'adona que no és un personatge, és a dir que no és ben bé real sinó un fruit de la ment, primer de Jane Austeen i després de Laura Wade, i que, per tant, la seva consciència de ser Emma no prova ni assegura res. Possiblement aquest moment és la millor escenificació que he vist del drama filosòfic que hagués hagut de viure Descartes si l'haguessin plantejat l'objecció de Spinoza al Cogito (De l'existència del pensament s'infereix la realitat del propi pensament en ell mateix però de cap manera la de la pretesa cosa que pensa. "Jo penso" no s'infereix de "hi ha pensament"). Un esplèndid conte de Borges també fa aquesta constatació, però l'avantatge de Wade és que em resulta més propi inserir-lo en una comèdia.

L'altre moment és el de la discussió sobre filosofia política, el debat del 13 personatges sobre si cal seguir Hobbes, acceptant la sobirania de Wade, o Rousseau, prescindint de l'autor- Déu. Aquest debat podria sembla extemporani i de fet la pròpia Wade sembla corrobar-ho quan el seu personatge diu en aquest moment que potser ha fet massa investigació de contextualització. Jo, en canvi, el veig molt oportú perquè al capdavall és un diàleg entre ficcions. No és menys versemblant l'escena dels personatges del Watson decidint com ha de seguir la seva història, que la dels hipotètics primers humans cavil·lant sobre si signen o no el contracte social. L'esperit de Hume no s'ha esvaït del tot de la cultura britànica contemporània.

El darrer punt important té a veure amb el destí d'Emma. Sembla que Jane Austeen volia que es casés, per amor, amb el reverend Howard. Laura Wade no pensa que aquest sigui un bon destí per a la noia i per això la seva Emma troba el reverend massa calvinista (suposo que de fet és anglicà) i refusa aquest matrimoni. El camí de la dona ja no passa pel matrimoni i Emma al final es fa escriptora. Tanmateix aquest resultat és un progrés discutible si pensem al que explica per exemple el entusiasmo de Remedios Zafra. Fora d'unes poques happy few, la vida de les lliurades a una vocació intel·lectual sembla tenir no menys carrega ascètica que la d'esposa d'un reverend anglicà o de les adreçades al convent, el camí que li hagués tocat a les germanes Watson si haguessin nascut a la península ibèrica.