Decadència Yankee i misèria d'Europa

La vida humana és el que és, però podria ser pitjor. Aquest seria efectivament el cas si no hi haguessin Westerns ni Jazz. Ambdues coses han estat l'aportació essencial dels EEUU a la cultura universal. Emocionalment em costa molt distanciar-me, per tant, dels EEUU. A més, l'únic nacionalisme que considera mínimament justificable és l'americà en la mesura en que es pot fonamentar en una decisió política racional, blasmada en la constitució, i no en mantenir un lligam remot amb algún tirà medieval com és el cas dels europeus. La història americana té llums, Normandia, i ombres, l'operació Còndor, però cada cop em sento més inclinat a pensar que és un experiment que no ha acabat de sortir bé. (passa molt sovint, als atenencs tampoc els acabà de sortir bé la democràcia).  La pena és que d'aquest fracàs ni que vulgui no en puc prendre distància, perquè inevitablement ens arrossega als que ja no podem ser altre cosa que el segon pati del darrera. El problema més greu dels europeus és la manca pràcticament completa d'una elit pròpia doncs totes les nostres elits estan educades des del model americà i programades per servil-les conscient o inconscientment. Això que fa temps vaig dient des de la mera intuïció i que per tant podría ser considerat com generalitzacions apressades està argumentat amb més extensió, aquí.