Campo abierto

 

        Campo abierto és la segona de les novel·les del Laberinto Magico en el què Max Aub donà el seu testimoni sobre la guerra civil espanyola. La novel·la comença a la ciutat de València el 24 de juliol i ens situa a la vivència de la guerra i la implantació del poder sindical. Cada capítol es centra en un personatge, la història del qual resulta significativa del que està esdevenint. La segona part anomenada de l'altre part es centra en el personatge de Claudio Luna, un falangista de Valladolid, fill de notari, que participa de l'assassinat del passant del seu pare, va al front i acaba fent d'espia per la cinquena columna després d'haver-se lliurat als republicans. La tercera part s'esdevé a Madrid els primers dies de novembre, recupera molts dels protagonistes de la primera, en concret un grup teatral desplaçat a la capital per mirar d'ajudar, i incorpora com a personatge una figura històrica real, el General Miaja

            Aquest segon lliurament em sembla una novel·la molt més viva i rodona que la primera part. De fet, les dues primeres part narrativament estan ben assolides i fan una descripció ben completa dels horrors i el desgavell que fou la rereguarda republicana acompanyada d'una descripció molt evocadora del paisatge valencià. Alguns episodis com el del tramviaire executat com a falangista per error, o el destacament que vol incorporar-se al front i va directe a l'escamot d'afusellament, traïts pel seu cap, guàrdia civil, em sembla que resulten difícils d'oblidar. Com l'anterior és una obra prou coral però m'han resultat especialment atractius el personatge de la parella de nuvis, tot i que no exerceixen gaire com a tals, la filla del tramviaire i actriu del grup amateur, Asunción Melià i el seu nuvi, el comunista Vicente Dalmases, encarregat pel partir de vigilar a la possible filla d'un facciós. La tercera part explica els dies en que la gent de Madrid veu atònita l'avançament de les tropes franquistes mentre el govern republicà es disposa a deixar Madrid i lliurar-la a l'enemic. És un episodi en el que no pensava gaire i no cal oblidar. En els darrers anys he sentit molts idiotes, no cal dir de quina mena, dir que el feixisme, el franquisme, en forma part de l'ADN espanyol. Obliden evidentment que mentre el feixisme pujà al poder sense dificultat a Itàlia, Alemanya o França, aquí calgué una guerra de tres anys, malgrat que la decisió del govern republicà de lluitar tampoc fou sempre del tot ferma a diferència dels barbers que aturen els regulares a la Casa de Campo. És en aquesta part on Aub insereix més allò que li retreuen el seus crítics, converses denses sobre els temes més abstrusos ètica i políticament. A mi personalment no em resulten gens molestes, potser perquè aquesta és una de les coses que em van ensenyar a la facultat: cap tema potser més escaient que parlar de com s'ha de viure, si tens coll avall que el dia que està començant segurament serà l´'últim de la teva vida