Bin das Ich. Kleine Menschen Grosse Fragen

 Un dels camins que  malauradament he perdut en la meva vida ha estat el del cultiu de la llengua alemanya. El setembre del 2000 tenia dos nomenaments del departament d'ensenyament, un com a professor d'alemany a l'Escola del treball i un altre com a professor de filosofia, més o menys, al Vila de Gràcia. Vaig triar el segon i penso que tot hagués estat diferent si la meva tria hagués estat l'oposada. Després viure a Londres em va obligar a esmerçar una bona part del meu migrat capital neuronal a la llengua d'Orwell i l'alemany va quedar del tot arraconat, sense esser utilitzat durant quasi vint anys. Entre les meves poques il·lusions està esmenar això, cosa que passa per recuperar l'habit de la lectura en alemany. Vaig començar amb la relectura de Sebald. És complicada i l'ha ajornat momentàniament en favor d'un text més senzill, el primer llibre de Wolfram Eilenberger, Bin das Ich? Kleine Menschen, grosse Fragen.

Eilenberger és conegut al nostre país per que han estat traduïts al castellà els seus dos darrers llibres: Zeit der Zauberer, on explica en paral·lel les biografies de Wittgenstein, Heidegger, Cassirer i Benjamin, al temps d'entreguerres i Feuer der Freiheit on fa el mateix amb Hana Arendt, Simone de Beauvoir, Simone Weil i Ann Randt. Són llibres ben escrits i gens mancats de rigor filosòfic, a més a l'últim li he d'agrair el descobriment per a mi de Simone Weil. El llibre que ara comentem és molt diferent. En ell es reprodueixen una sèrie de diàlegs filosòfics entre l'autor i la seva filla de cinc anys. Com que jo he estat professor de secundària tota la vida, m'he vist obligat a recolzar el punt de vista de què la filosofia és una cosa que s'ha de fer al batxillerat, per allò de que els nens han d'haver arribat a l'estadi del domini de les operacions formals per seguir bé l'assignatura. Tanmateix ara, sembla que aquest estat ben bé ni quan comencen ni quan acaben el batxillerat està al seu abast. D'altra banda l'opinió predominant és que no cal que hi estigui. Atès això, potser els nens de cinc anys tenen l'avantatge de què encara no estan gens alienats a diferència dels que han patit les diverses formes de socialització primaria i secundaria.

Molts dels primers diàlegs giren entorn de la relació entre la nena i la seva amiga imaginaria. El pare li segueix la història i així la nena es va introduint en els misteris del judici modal. De fet, el tenir amics imaginaris és un punt que poden tenir en comú els filòsofs i els nens de cinc anys. Si més no sabem que el més original i prototípic dels filòsofs tenia també un amic imaginari, al qual anomenava daimon. Obres cabdals com les Meditationes de Prima Philosophia o la Phänomenologie des Geistes es deixen entendre molt bé si les considerem com diàlegs amb amics imaginaris.

Tots els capítols estan centrats en preguntes a les quals el filòsof no té resposta. Això que és obvi no és fàcil però per a aquest filòsof en quant fa de pare. Penso a preguntes com, perquè està Noah malalt, un nen de sis anys que té un càncer, on és l'avi ara, poc després d'haver traspassat, o on seria jo si tu i la mama no us haguéssiu conegut mai. L'experiència del filòsof fent de pare em sembla que pot ser entesa com una barrera contra el lliurament a l'escepticisme i el nihilisme que es pot seguir de l'ús estricte de la raó. Cal trobar sentit ni que sigui inventat De la mateixa manera, aquesta experiència paterno-filosòfica deixa molt clara la impossibilitat d'educar des de l'ideal, ni que aquest ideal sigui l'imperatiu categòric. A mi personalment el llibre m'ha ajudat a veure una cosa important: si bé és cert que en un món sense substància la noció de jo no té cap mena de solidesa en quan deriva d'aquesta, si que pot tenir-la en quan deriva de la noció de relació. L'amistat, gènere que inclou també com a possibilitat la relació amb la família, no és accident sinó essència, l'únic principi d'identitat possible i plausible, així hom podria dir que som els amics que tenim