Dues notes sobre l'apartament de Billy Wilder

 

    Veig per enèsima vegada l'apartament de Wilder i per segona des del final de la pandèmia, cosa que vaig reflectir aquí. A diferència del seu predecessor, The Appartement no és una comèdia pura sinó una comèdia melodramàtica, en la qual en molts moments predomina una tonalitat molt ombrívola: la història d'uns perdedors que no troben tant l'amor com la solidaritat dels perdedors (també, és veritat, un inici d'autoconeixement i de dignitat). Tanmateix té moltes escenes molt divertides i la comicitat en tot els casos s'origina a la desproporció entre l'aparença i la realitat; a la desproporció entre allò que els personatges creuen saber i el que en realitat està passant. Des d'un punt de vista ortodox aquesta és la dimensió filosòfica més pura que pot tenir la comèdia. De fet, explica també perquè definitivament un públic jove no podrà entrar aquesta pel·lícula, quan la distinció entre el ser i l'aparença sembla haver-se esvaït completament.

        Potser perquè he envellit i també potser perquè vaig llegir el llibre de Jonathan Coe, cada cop em fa més efecte el moralisme de Wilder. Si podem parlar de final feliç no és tant perquè Baxter i Kubelick trobin l'amor, em sembla que ella comença a veure que això no és tant important, sinó perquè ara tenen una dignitat moral que abans no tenien. Des dels setanta, això ha costat molt més de veure al cinema americà i potser té alguna cosa a veure amb la decadència de la que parlava ahir. Veig poques pel·lícules americanes modernes però em sembla que aquesta dimensió no hi apareix gaire. Les figures morals estan a més confinades, això almenys m'explicaven els meus alumnes, al cine de superherois, és a dir, al cine fantàstic.

        I parlant de la nostra decadència. Baxter, és a dir, Lemmon, viu en un apartament a Manhatan molt a prop de Central Park és un treballador normalet i les seves despeses en habitatge són tot just el 25% dels seus ingressos. En algunes coses els temps passats eren clarament millors.