Extension du domaine du capital

 

        Extension du domaine du capital és el títol del darrer llibre de Jean-Claude Michéa. El llibre està intrínsecament connectat a un fet biogràfic. Des de la seva jubilació, ja fa més de dotze anys, abandonà la gran ciutat, Montpellier en el seu cas, per passar a viure a una petita comunitat agricola de les Landes. En el seu cas, la seva decisió fou política. Michéa és un defensor de la tesi de Giully i pensa, per tant, que avui la divisió de classes és essencialment geogràfica i per això ha triat viure on són les classes populars, a llocs com les Landes on gairebé ningú no arriba a guanyar mil euros, on tenir cotxe és indispensable perquè el forn més proper està a 10 Km i on la medicina pública està en oberta regressió. (és cert que la renda pot ser més baixa als barris perifèrics de les grans ciutats, però també és molt més gran la mobilitat. Al Raval es viu un temps, a Medina del Campo si no surts de jove et quedes tota la vida)

El llibre consisteix bàsicament a dues entrevistes, la primera amb Didier Tousis obre el volum i, a la manera peculiar d'aquest autor, es seguida per una col·lecció d'escolis i notes als escolis que constitueixen el gruix principal. Finalment el llibre es clou amb una entrevista molt recent, de desembre passat, feta per François Durand. L'autor mateix al pròleg reconeix que la seva ocupació principal ara és l'hort, els ànecs i aquesta mena de coses, per la qual cosa no sorprèn que en el llibre no hi hagi res d'essencialment nou, tot i que si que dóna testimoni de què Michèa segueix l'actualitat intel·lectual del seu país, malgrat tot incomparablement més viva i plural que la nostra. Només les referències que es poden trobar justifiquen la lectura del llibre.

Michéa és un filòsof format al marxisme i, més enllà de les simpaties certes per moviments com l'anarquisme, el pensament de Marx és encara el seu punt de partida. Especialment, atès el fet que els moviments del capital de les darreres dècades no semblen refutar, ans el contrari, les prediccions de Marx (certament Marx no va saber preveure la prosperitat i el flux de riquesa distribuïda des del final de la segona guerra, però comencem a tenir prou perspectiva per saber que allò fou una excepció i no pas la regla i a poder sospitar que la connexió entre democràcia i capitalisme tampoc té res d'essencial). El seu llibre insisteix però en dos tesis que són bàsiques i sense les quals és impossible una acció efectiva per invertir el catastròfic i ordinari curs habitual dels esdeveniments. Després de la revolució neo-liberal dels vuitanta, el capitalisme ja no és només un mode de producció econòmic, sinó un fet social total. No hi ha àmbits, fa unes dècades la cultura o la vida familiar podien ser una excepció, aliens a la lògica del capitalisme. Això implica una dificultat de grans dimensions que no tingueren els disconformes de les generacions anteriors (els quals tanmateix fracassaren). És aquí també on cal buscar la causa última de fenomens com la desculturalització progressiva de la humanitat i la judicialització wokeanna de totes les esferes d'existència fruit de la ideologia neoliberal de la transparència i de la desaparició, essencial per a l'empresa moderna, de la distinció entre vida professional i vida privada.

La segona tesi és que no hi ha un liberalisme diguem-ne dolent, l'econòmic, i un de bo, el cultural-social (aquesta seria la tesi de l'esquerra tipus Podemos) sinó que tots dos són una mateixa cosa, dues cares complementàries d'un mateix projecte històric i d'una mateixa lògica filosòfica que comparteixen una mateixa visió de l'home, essencialment individualista i hobbesiana, i tenen un mateix projecte de articulació, fora millor dit desarticulació, social reflectit en la creació d'humans que no estimen la llibertat (entesa en el sentit defensat per Orwell, poder dir-li a les gents, allò que aquestes no volen escoltar) i disposats de bon grau a capgirar allò que era clar no només en Marx sinó en Adam Smith, el fet que l'economia ha d'estar al servei de les necessitats humanes. Veure diferències entre els dos liberalismes és un exemple clar de distorsió ideològica, Michéa, pel contrari, segueix defensant la vinculació entre la infraestructura i la supraestructura. Especialment encertada em sembla la seva consideració de què la ideologia trans constitueix el cor metafísic de tota l'enginyeria social moderna. També la seva reflexió sobre la violència metropolitana creixent que des d'on millor s'explica és des de la Política Aristotèlica (l'home sense vincles socials cau a l'animalitat) i en la negació de la qual, l'esquerra actual manté la mateixa obcecació que mostrà la precedent quan negà el Gulag. També estic molt d'acord amb la seva idea de què el pedagogisme té com a a fonament un classisme de dimensions gairebé siderals

És cert que Michéa no defuig considerar-se com conservador, però el seu conservadorisme s'entén com una forma de ser socialista, una idea que certament ja hi era a Marx quan preveia que el socialisme futur serà l'enriquiment d'un tipus arcaic, o com Graeber, quan parla d'un socialisme natural, a les comunitats "menys desenvolupades" i que tampoc és del tot aliè a com sobreviu avui en dia  gent com la de seu poble, o els meus avis en els barris obrers de fa vuitanta anys. Michéa no és objectivament optimista envers el futur, tot apunta a que la vinculació entre democràcia i capitalisme es trencarà cosa que permeten preveure figures com Macron o la cada cop menys amagada pretensió de l'esquerra woke d'assolir un control total sobre els pensaments i els sentiments. Les perspectives econòmiques no són millors. El concepte marxista que millor explica la realitat en una societat on predomina el sector terciari és el de la baixa tendencial de la taxa mitjana de benefici. El fet que el benefici ja no s'obtingui d'allò produït sinó de l'hipotètic valor del que es produirà, fa que el nostre sistema sigui cada cop més difícil de diferenciar d'una pìramide de Ponzi. Com a individus estem morts, potser però podem tenir sortida si aprenem a aixecar-nos sobre aquesta consideració, fàcticament  falsa, de ser merament individus.