La disputa

    Al Romea assisteixo a una representació de l'obra La disputa de Jean-François Prévand. El teatre està gairebé ple, cosa que no passava ni de lluny les darreres vegades que hi vaig anar a aquest teatre i l'ambient és de gran ocasió, perquè, agradi més o menys, Flotats, el protagonista i també el director de l'obra, es història viva del teatre català. Flotats es mostrà d'altra banda en una forma envejable per un home de 85 anys, perfecte en la seva dicció, la seva entonació i el seu ritme. El seu paper és el de Voltaire i el seu antagonista, només hi ha dos personatges, és la figura de JJ. Rousseau interpretat per Pep Planas. L'escena representa el saló de la casa de Voltaire amb un tapis presidint l'escenari i mobiliari de l'època. Voltaire rep una visita, ni esperada ni desitjada, de Jean Jacques. No és una visita de cortesia sinó amb un objectiu molt concret. Rousseau ha estat la víctima d'un libel difamatori contra la seva persona i vol esbrinar qui ha estat l'autor. Primer manifesta que aquest pot ser algú conegut per Voltaire, l'acció s'esdevé al retir rural de Voltaire tot just a la frontera entre França i Suissa i Voltaire és un home social que coneix tothom, però després les seves sospites es centraran en Voltaire mateix.

        La discussió entre tots dos dóna peu llavors a que ventilin les seves diferències tant teòriques, com de personalitat i de tarannà. Si ens fixem al punt de vista de Voltaire l'obra podria ser presentada com una comèdia, des del punt de vista de Rousseau té molt més sentit parlar de tragèdia, doncs Rousseau era un home amb mania persecutòria, al qual li passava el pitjor que li pot passar a qui té aquesta afecció: ser perseguit. És un gran mèrit de la direcció de Flotats i del treball dels dos actors que el públic seguís amb interès i passant-s'ho prou bé, un diàleg centrat en temes tan abstrusos com la realitat de la providència o el valor del progrés. Jo també m'ho vaig passar molt bé, però des de la meva òptica no del tot imparcial. Quan he fet classe de segon de batxillerat o COU, 34 anys, sempre he intentat assumir la filosofia de l'autor que em tocava explicar. Amb ningú m'ha costat tant com amb Rousseau. Quan sortíem em preguntaven si potser no està massa caricaturitzat el personatge. Es referien a la seva vestimenta durant l'obra, un caftan armeni que tanmateix és còpia de la que du en el més icònic dels seu retrats. Més enllà del detall, crec que l'aproximació més positiva que podem fer vers el personatge de Rousseau és que era un malalt psíquic i la més negativa és que era un home mancat, malgrat la seva retòrica sobre la virtut, d'una consciència moral ferma. Voltaire, per contrast, apareix com una figura més enraonada, tot i que el retret de Rousseau, el fet que una part de la seva fortuna provingués d'inversions en el mercat esclavista, era cert i ens diu tant sobre el personatge com sobre el que històricament és la il·lustració. Tanmateix potser allò que no reflecteix l'obra és que, malgrat ser l'individu feble, moralment culpable i socialment obscur, el gran filòsof és Rousseau. La idea sobre la que gira el discurs i el relat de la acció de Voltaire, la noció de Tolerància, està manllevada de Locke com moltes de les seves concepcions. Rousseau tingué una originalitat molt superior a la dels altres companys autors de l'Enciclopèdia, també, i això sí queda ben expressat a l'obra, una responsabilitat, perquè l'ensenyament de Rousseau, com Voltaire veu bé, es pot fer servit molt bé per l'autojustificació i pensar que la culpa sempre és d'un altre, ja sigui la Societat o la Providència, un vici que ha esdevingut un tret definitori de l'home modern.