The appartement

Torno a veure, aquest cop a Vilanova en companyia de ma mare, the Appartment, l'obra mestra de Wilder. Rodada immediatament després de some like it hot, era un pas més en la seva col·laboració amb Lemmon, que si a la primera està bé, a la segona està millor amb un paper més complex que li obliga a molts més registres. No trobo que es digui gaire, però Wilder era un gran director d'actors. El trio protagonista a més de Lemmon era Shirley McLaine, segurament la millor actriu de la seva generació, i un senyor com Fred McMurray, present a moltes pel·lícules intranscendents, però que es guanyà un lloc a la història del cine amb els dos papers fets amb Wilder. Se n'ha parlat molt d'aquest film tan antic i només vull dir dos coses. La primera és que m'agrada molt l'escena inicial. Wilder no era gaire cinèfil, però és difícil no veure aquesta escena d'obertura com un homenatge a The Crowd. Trauner hi ajudà molt creant l'escenari d'aquella oficina que sembla infinita, però la veu de fons, la presentació del que després serà el protagonista, s'adequa a la imatge mostrant-nos la irrellevància de la vida, una dada més a qualsevol estadística, d'aquest pobre home, que aprendrà tanmateix que la irrellevància no implica la indignitat. La segona és que aquest film és irrepetible, perquè la mirada de Wilder, està vinculada a una experiència de la realitat americana molt difícil per a un realitzador del nostres temps, per exemple: una biografia que li permetia estar a la vegada dintre, exiliat ignorant de l'anglès que acaba triomfant, i fora, perquè mai no perdé el seu background cultural i deixà de situar-se en relació a aquest. Aquesta capacitat potser es el que defineix el millor cine americà. I encara, una tercera, per més vegades que la vegi, no deixo d'admirar mai com escrivien de bé, Wilder i Diamond, allò que nosaltres diem, no deixar una puntada sense fil.