La pesta en temps de coronavirus

Avui és l'equador del confinament, si més no teòricament. Hi ha molts motius per tenir por, perquè fa tems que les profecies negatives acostumen a complir-se quasi sempre. Així el que diu aquí aquest metge ja fa temps que ho sentim sense fer cas, però ara costa molt de menystenir. També fa temps que la nostra vida política té mala cara; un resum d'això ho explica aquí amb molt claredat l'Angel Hernández. Suposo que entres les coses que quedaran pendents és una explicació o una reflexió de perquè Catalunya és capdavantera, per damunt de la resta d'Espanya o Itàlia en personal sanitari afectat. Jo avui he acabat de llegir la pesta de Camus en la versiò castellana de Rosa Chacel. L'havia llegit quan feia COU, i em sentia atret i interessat per l'existencialisme, i no me'n recordava de res. Ara l'actualitat l'imposa però tampoc m'he sentit massa immers a la seva lectura. De fet, és el llibre de Camus que menys m'agrada. Ara bé, no cau de les mans i el relat que ofereix es plausible i efectivament aquest temps que vivim serveix per comprovar-ho. Sobre les tesis generals és difícil diferir. La humanitat quasi sempre, per utilitzar un llenguatge patockià, està fora de situació, ignorants de què la pesta pot dormir, però no desapareix mai i també em sembla evident que en conjunt a la humanitat predomina allò admirable sobre allò menyspreable. El problema és la poca traça que tenim per articular això políticament.