Les lluites de classe a França al segle XXI

Les luttes de classes en France au XXIe siècle és el darrer treball d’Emmanuel Todd, el qual té com a finalitat la descripció de la França actual. L’esdeveniment central, objecte de la seva anàlis,i és l’episodi de les armilles grogues que ell interpreta com la darrera gran rebel·lió popular francesa. Aquest esdeveniment és, des del seu punt de vista, el darrer episodi del procés que començà amb la desaparició del Franc i l’adopció de l’Euro, quan la sobirania francesa es va esvair. El procés ha estat paradoxal; una desfeta a nivell econòmic i polític i un triomf cultural, perquè gairebé ningú qüestiona l’euro, tot i haver portat una baixada molt real del nivell de vida. Todd es defineix com un empirista i la seva anàlisi depèn del treball estadístic, per la qual cosa cal ser prudent a l’hora d’extrapolar les seves conclusions, però, comptat i debatut, em sembla que molt del que descriu val pel nostre país. 

La primera part fa una anàlisi del canvi social des del 1992. La conclusió més important, en un cert sentit molt en contra de les nostres intuïcions majoritàries, és que la desigualtat social no ha augmentat en aquest període. No és cert que els rics siguin més rics i els pobres més pobres,  el que sí passa és que tothom és més pobre, llevat d’una minoria molt petita, difícil d’apreciar estadísticament. La baixa del nivell de vida és general. (molt important entendre que la referència per parlar de descens és 1992, no pas el final de la guerra, és a dir, més fàcil d’apreciar pels que no puguin recordar la precarietat dels seixanta, com seria el meu cas). Aquesta caiguda està evidentment relacionada amb la substitució del treball industrial pel treball en serveis. Més preocupant però que el naufragi econòmic és la crisi educativa, en concret, la baixada del nivell de l’educació mitjana i superior.  Todd no fa gaire cas dels índexs de titulació, que han augmentat. Hi ha més gent amb el Bac, perquè és més fàcil treure-s’ho, però tot i augmentar les titulacions, augmenten les dificultats amb la lectura i el càlcul. Això si, aquesta baixada ha estat ben democràtica, perquè es dóna més o menys de la mateixa manera a tots els nivells socials. Ara bé, si l’argument de titulats superiors no té un efecte en la competència real de la gent, si que el té a la vida política del país, qüestionant la democràcia i imposant una estratificació educativa que afavoreix el desenvolupament d’un subconscient no igualitari, sense la qual  no es pot entendre ni la manca de resposta a l’euro ni  l’art del nostre temps on ha desaparegut  la lluita de classes ( el seu exemple aquí és  La Grande Illusion, un cine popular que posava en escena la relació entre classes diferents d’una manera que avui és impossible a qualsevol dels films actuals). Finalment el procés de degradació es completa quan  els diplomes passen a ser un bé que pot ser adquirit.  El tercer element determinant és l’homogeneïtzació absoluta i fins ara inèdita de la societat francesa. Les estructures familiars regionals que determinaven  les actituds religioses i polítiques han esdevingut pràcticament les mateixes a tot l’hexàgon. Pel que fa al tema de la immigració constata una aturada dels mecanismes integratius, que possiblement està causat directament per l’estancament econòmic.

El capítol quart  presenta una tipologia de la dinàmica de classes actual que seria la següent:

Categorias socials	Percentatge població	Repartició sexes
Aristocràcia burocràtico. financera	1%	Molt masculina
Petit burgesia CPIS	19%	Lleugerament masculina
Majoria atomitzada	50%	Dominat femenina
Proletarietat	30%	Dominant masculina

El primer grup serien el quadres superiors de l’estat,  les banques i les grans empreses que a França són una mateixa cosa, només un 0,1%  es pot considerar posseïdors de capital. El segon és un grup definit més pel nivell d’estudis alts que no per la renta (que no excediria els 33000 euros) Hi són professionals reputats com metges o arquitectes però també professors de secundaria i pallassos.  El tercer engloba els tècnics, agricultors, autònoms i finalment el proletariat seria el treballador industrial i els no qualificats

Des d’aquí el següent capítol estudia l’evolució de les mentalitats. Polemitza amb Lasch, el qual tanmateix va introduir a França,, defensant que la patologia pròpia del nostre temps no és el narcisisme,  important però no fonamental, sinó la depressió, producte del cansament del jo. En aquest punt la seva eina fonamental és l’estudi de les taxes de suïcidi. Molt altes als vuitanta i noranta i en disminució als darrers anys, fenomen relacionat amb un increment del consum de productes antidepressius i d’una certa acomodació de la gent a una situació que no ofereix gaire horitzons. És aquí on fa una interessant reflexió, constatant que l’augment de l’educació superior no ha tingut els beneficis que ell esperava a la seva joventut, mentre que hi ha un canvi a l’humanitat i l’individu quan aprèn a llegir i escriure, l’educació superior no implica transformacions intel·lectuals (però això alguns ja ho sabíem, la formació decisiva és el batxillerat). L’evolució educativa i la transformació de la personalitat  tenen com a conseqüència la desaparició de les religions i de les ideologies, la qual ha creat un individu disminuït, més feble i petit. L’individualisme contemporani és així paradoxal, aquest individu aïllat  és un humà al qual, qualsevol de les formes de moralitat tradicionals li acaba essent molt llunyana.

 La segona part del llibre explica l’evolució de la política francesa en aquest període. El títol és perfectament descriptiu, la gran comèdia.   La idea clau és que França renuncià a la seva sobirania amb la moneda única  i que la vida política des de llavors es redueix a un mer espectacle. Sarkozy fou el que definitivament definí la política com un art escènic, Hollande seguí el seu camí, però com que, teòricament, era d’esquerres, feia menys gràcia, Macron és el comediant total , amb una absoluta manca de gruix polític, ideològic o cultural. D’entrada l’euro és el fracàs de l’elit francesa, perquè neix de la por al que podia suposar una Alemanya unificada. Paradoxalment ha estat l’euro el que ha assegurat el poder d’Alemanya. Una finalitat no del tot inconscient del procés europeu era erosionar i fer efectiva la forma de govern democràtic, però la benedicció per les classes superiors ha estat l’aparició del lepenisme, el  qual permeti presentar com defensors de la democràcia els que havien posat en marxa mecanismes que l’anorreaven. Com que la lluita de classes ha estat sempre a Françá determinant a hores d’ara les estadístiques mostren que és indubtable que el Front Nacional és el partit representatiu de la classe obrera,  les víctimes de la modernització de França, que ha estat també una desindustrialització. L’exemple que posa per il·lustrar aquest punt m’era inconegut i m’ha resultat força curiós. L’any 1943 sota l’ocupació nazi hi hagué eleccions al parlament de Dinamarca. Guanyaren els socialistes amb més d’un 40% dels vots i els nacional-socialistes amb un 2,1% tingueren un descrit sisè lloc. Els alemanys però seguiren ocupant Dinamarca fins que van perdre la guerra. Les eleccions en elles mateixes signifiquen ben poc.

La impossibilitat d’una política econòmica és la de fer canvis reals que afectin la vida de la gent.  Això a la gent no li agrada quan el nivell de vida es va deteriorant. Llavors apareix un nou actor Sarkozyy amb una solució vella, el boc expiatori, en aquest cas, els musulmans. Si els francesos es traumatitzen per la seva inferioritat amb els alemanys, en contrast ,amb els àrabs, poden sentir sentiments de superioritat.

El capítol nou d’aquest segona part suposa un examen de les dades actuals. L’element més important és la constatació de la desaparició de la  influència de la religió, comprovant la desaparició de totes les correlacions significatives entre la posició religiosa i la política. El seu examen es basa en sondeigs d’opinió, una eina amb la qual Marx, el seu referent explícit no comptava, però que té la limitació de què reflecteix només allò que diu la gent conscientment, cosa a la que podrien posar moltes objeccions no només Freud, sinó també Durkheim o el Marx que ens parlava de la falsa consciència. Per Todd l’exemple de falsa consciència són els francesos que es defineixen com europeus, una categoria inexistent des d’un punt de vista antropològic  (jo em considero europeu, però soc conscient també de ser una cosa molt rara). Per ell, el moment actual és aquell en el que la determinació socio-economica actua de manera més directa per l’homogeneïtzació de la vida francesa. El resultat de l’anàlisi és establir que el FN de le pen és un partit de classe, segurament amb una identificació amb la classe obrera, més forta que la que mai tingué el PCF i que la majoria atomitzada, mancada de tota consciència de classe es caracteritza per la seva desorientació. Sobre la casta superior, el 0.1%, mostra que també està en un procés de subordinació, en relació a la d’altres potències econòmiques superiors.
La darrera part parla de la crisi actual.  D’entrada Macron, sense capacitat per fer res més que la devaluació interna exigida, segueix sent un comediant. El moment present és el de l’esfondrament del partit socialista, el qual ha estat l’impulsor de la modernització francesa i que per tant ha de pagar la crisi del model que ell mateix ha configurat. Aquesta desaparició ha estat la causa de la pujada de Macron Els dos trets ideològics de la seva proposta són una ingènua, per Todd , germanofilia i la intenció de superar l’antagonisme entre la dreta i l’esquerra; aspiració d’un enarca que pensa les seves capacitats per sobre de tot el que l’envolta, fins i tot la democràcia mateixa. Macron però ha tingut un recolzament decidit de l’estat profund, el seu èxit és inexplicable sense la col·laboració de la judicatura, i la seducció sobre el CPIS, l’estrat social on ha tingut un avantatge més clar, fonamentada en el mite d’una excel·lència intel·lectual, més aviat contradita per la seva biografia. La part més important de la CPIS que ha optat per Macron són els ensenyants, els quals tradicionalment havien estat socialistes. És un exemple de falsa consciència, els ensenyants tot i perdre constantment  nivell socio-econòmic als darrers anys, són molt sensibles a les batalles culturals, la mobilització contra el lepenisme,  que  defineix la comèdia actual.. El paràgraf on parla d’aquesta classe, a la que jo i la majoria del meu cercle pertany, val la pena de ser reproduït:ç

 Els petits burgesos es creuen superiors. s’imaginen “amunt” privilegiats perquè viuen majoritàriament a les grans ciutats i no a la “França perifèrica”.Però hi viuen, especialment els joves, en apartaments minúsculs pels que paguen preus exorbitants. Viatgen a l’estranger, però cada cop més sovint en vols low-cost. Els seus privilegis no valen gaire. No se’ls pot pensar privilegiats  més que en relació a l’estat de privació del que encara en tenen menys.  Retrobem aquí el gènere de distincions que podia ser observat a les societats camperoles tradicionals: les diferències petites son sobrevalorades en la seva significació

La comparació del  vot entre Macron i Le pen revela una profunda complementarietat entre tots dos , fins al punt que el vol a Macron és pot establir des d’una funció al vot de Le Pen, (la qual curiosament compta no només amb el vot obrer, sinó amb el recolzament d’una altre gran part de treballadors de l’estat: els policies). Macron no té altre substància que la lluita contra el populisme, és a dir, contra la reacció d’unes classes populars que assisteixen a l’esfondrament del seu nivell de vida.  El recolzament de l’estat profund és la garantia de què el seu programa real és la inexistència de cap voluntat de canvi, una política essencialment nihilista:  El més important, em sembla, és l’arribada a la cima de l’estat d’un grup desproveït de creences, alliberat de la moral comuna, ignorant de l’existència de límits. Anómics en el sentit original durkheimià. Més que una dinàmica neocapitalista, neoliberal o de classe, el macronisme em sembla expressar l’alè poderós nascut del buit social: buit de moral, buit de projecte i dèficit cognitiu.

Aquesta pujada del macronisme es dóna en un escenari internacional on comença a a haver una suavització de l’atac al mon obrer impulsat per Reagan i Thatcher, que ha dut a les seves societats a una crisi demogràfica que amenaça la seva supervivència. La causa ha estat la deslocalització del mon obrer que ara comença a ser qüestionada per fenòmens com Trump i el Brexit. A França l’escenari ha estat afeblit per l’augment del  deute públic, però la insostenibilitat  d’aquesta  política posa inexorablement França en el camí dels americans, si fem cas  a indicadors com la mortalitat infantil o l’increment de les universitats privades. El menyspreu als d’abaix és també un definidor del moment macronista. Tots els francesos semblen tenir com element fonamental de la seva elecció política, el menyspreu  als altres que combaten. Això genera un temps de sadisme polític, que només troba un precedent proper a l’estructura dels vells asteques.

Finalment Todd analitza l’episodi de les armilles groques, obertura d’un nou cicle que pot durar  cinquanta anys. Les armilles representen la lluita per allò que s’ha anat perdent els darrers anys, parlem dels problemes referents al nivell de vida i a la representació popular.  Torna la lluita de classes i ho fa trencant un consens sobre el manteniment de l’ordre que tenia també cinquanta anys, des de maig del 68. L’episodi de les armilles s’ha d’entendre des del mítics fets de maig, una revolta però amb actors diferents, no pas una burgesia emergent, sinó unes classes populars decadents. Estudiant el que sabem del moviment, les dades fonamentals no recolzen la hipòtesi, introduïda  pel macronisme, de l’associació amb el lepenisme. És un fenomen força més ampli  que tampoc s’explica bé des de l’oposició centre-periferia, la seva expansió pel territori és prou homogènia.  Sociològicament el tret més destacable, que podem oposar al maig del 68, és la manca de participació activa dels educats superiors complets.

La reacció de Macron ha estat l’intent de definir un nou partit de l’ordre, l’analogia aquí s’ha d’establir amb Napoleó III. Ha tingut el recolzament del lepenisme, de la premsa i de la judicatura.  El contraatac ha estat intentar obviar el problema social, per presentar el moviment com antisemita, fent així del macronisme el defensor dels jueus. Todd parla d’antisemitisme perquè es torna a posar els jueus com centre de la política francesa. Aquí Todd apunta que de totes maneres hi ha un rebrot de l’antisemitisme, gens relacionat amb la situació de l’Orient Mitjà, sinó  més aviat com a efecte de la nova estratificació educativa-

Les darreres eleccions europees permeten establir una nova radiografia de la situació que seria el següent: el macronisme es presenta ja obertament com una força de dretes,  el lepenisme està estancat i pràcticament desapareix la França insubmisa, l’esquera, el grup que més simpatia havia mostrat per les armilles grogues, però també un grup de gent que es pensa com elit i comparteix els seus valors Hi ha un increment del vot vert, que en aquest cas és un intent de neutralitat en lla lluita de classes i un increment dels animalistes que significativament es dóna en les zones més castigades socialment de l’hexàgon, un vot doncs de protesta i revindicació de la compassió.

A les conclusions  se’ns mostra una França aixafada per la moneda única, on malgrat la seva passivitat ha acabat reapareixent la lluita de classes, les característiques definidores són les  següents:

·         Una societat molt envellida, que crea una gran massa decidida a defensar l’euro perquè són els que tenen més a perdre amb una sortida.
·         Una societat amb un metabolisme retardat on totes les coses de la vida, triguen més del que trigaven
·         Una desconnexió del nivell intel·lectual i de l’educatiu
·         Una societat estructurada des del  menyspreu a la classe inferior
·         Un fracàs previsible del lepenisme perquè està recolzat a una classe social decadent
·         Un mon presidit per la falsa consciència començant per unes elits que es creuen ultraliberals i són ultraestatalistes; de fet, en gran part el moviment de les armilles grogues és una defensa de la lliure empresa.
·          La homogeneïtzació absoluta de l’hexàgon
·         Els efectes de la segregacióeducativa permet generar la hipòtesi d’un esllavissament cap a un ideal autoritari, defensor de la desigualtat

 França no depèn d’ella mateixa. La situació, segons la sociologia clàssica, està molt lluny de ser revolucionaria, les revolucions mai no produeixen en períodes d’empobriment , però la dependència de l’euro fa la situació imprevisible, doncs la desaparició de la moneda única ho capgiraria tot

·         A curt termini allò més probable és un retrocés de les llibertats fonamentals, justificats en  aquesta mentalitat autoritària. Macron Ha deixat el republicanisme i pot ser molt fàcilment l’entrada a un feixisme 2.0
     Finalment Todd considera les possibilitats d’una acció positiva. Tota possibilitat d’acció positiva passa per la reconquesta de la independència francesa, aquesta és la prioritat absoluta. Els americans del nord són aliats possibles, un país gens beneficiat per les polítiques alemanyes. Cal però una força política nova que hauria de ser una mena de leninisme liberal capaç de reconduir la vida econòmica del país, democratitzar la policia, consolidar els avenços culturals dels darrers cinquanta anys i arraconament els debats etnic-religiosos actuals. En última instància, però, la crisi és religiosa perquè tot canvi positiu ha de sortir de superar l’actual buit moral. Un redreçament de la vella religió és impossible, però no pas el de l’amor a la pàtria.
          He estat força temps amb aquest llibre i no l’he perdut pas. Potser allò més valuós són els arguments que aporta per situar bé la discussió sobre el populisme més enllà de les desqualificacions negatives i interessades que podem trobar a uns mitjans de comunicació que cada cop es redueixen més a mitjans de propaganda. Reconforta saber que hi ha gent com Todd que se n’assabenta del que passa en el món educatiu i que es capaç de treure les conclusions que toquen. També és valuós com mostra            que el marxisme, més enllà del programa política, és una eina útil per interpretar la realitat i sobretot per explicar-nos les nostres contradiccions envers la realitat (jo per exemple puc compartir les seves crítiques al que ha suposat l’euro, però no en vull pas sortir. Estar a punt d’esdevenir un jubilat té aquestes coses). Em c osta, però compartir la seva combativitat amb la Unió Europea, no pas perquè aquesta m’agradi, sinó perquè des d’aquí difícilment es veu altra alternativa (potser França és un altre cosa). Avui 18 de març del 2020, a l’inici de la crisi sobre el crorona virus, fa por pensar quina seria la nostra situació, si no estiguéssim a la unió.