Aquesta és una de
les nocions més indispensables que Marx ens va deixar per entendre la realitat.
N’he vist dos bons exemples darrerament en treballs del meus alumnes. D’entrada la
major part es defineixen com ateus i la seva ignorància sobre matèria religiosa
és gairebé absoluta. Tanmateix, quan es
posen a pensar arriben a resultats inesperats. Així un grup de batxillerat
comentava un text de Hegel on l’autor de la Fenomenologia es preguntava sobre
si era superiora la bellesa natural o l’artística i per tant humana. La
unanimitat en triar la primera era absoluta i la raó de fons és la inconmensurabilitat
entre la natura i l’humà. Mutatis mutandi, l’argument és originalment
teològic. La natura representa un ideal
de perfecció absoluta i ningú la vol veure com un àmbit on predomina l’atzar,
cosa molt més coherent des d’una perspectiva darwiniana, que seria congruent
con la seva pretesa visió del mon.
Els de segon em
comenten el text Humià de l’abstract on reflexiona sobre la impossibilitat
d’una identitat personal contínua. La pregunta d’opinió els fa relacionar el
text amb la qüestió de la pervivència després de la mort, en termes cristians
la immortalitat de l’ànima. Quasi tothom
apel·la una mena d’argument ad ignorantiam perquè tot i que en part volen estar
d’acord amb Hume, entenen que una noció
com la d’ànima tampoc té gaire sentit ,no
volen renunciar a la possibilitat de la supervivència individual, encara que no
quedi gens clar, si no tenim ànima, que és allò que sobreviu. La profecia de Nietzsche va molt i molt
lenta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.