Borges

Fa pocs dies vaig acabar un llibre que m’ha tingut ocupat des del començaments de les vacances de Nadal, el monumental Borges de Adolfo Bioy Casares. Bàsicament el llibre és una transcripció dels diaris de Bioy des del 1947, quan comencen, fins 1989 tres anys després de la seva mort. Durant els primers trenta anys contacte era gairebé diari. Borges era alguna cosa així com un membre de la família Bioy. Després, amb moltísim viatges i el creixent protagonisme de Maria Kodama a la vida de Borges,  el contacte, sense trencar-se, va passar a ser menys freqüent. Des de les pàgines del llibre trobem la millor indicació per la seva lectura, doncs ells mateixos a les seves converses deixen clar el seu model: la biografia de Johnson obra de Boswell, llibre admirat sincerament per tots dos. Un model de la mateixa mena però invers són les converses d’Eckerman amb Goethe, abominat especialment per Borges, que no tenia cap devoció per Goethe. Com a autors segurament Borges és més que Johnson i Bioy més que Boswell, però això tampoc no serveix per a establir cap judici en la comparació dels dos llibres. Jo, el de Boswell no el conec i no sé si tindré temps mai de posar-m’hi, tot i que ho sento efectivament com una manca. Del llibre de Bioy es van editar versions abreujades, jo n’he llegit la completa. Les abreujades suposen un risc doncs has de refiar-te de l’editor.  Molt possiblement però permeten superar el que constitueix per a mi el seu principal inconvenient: el seu caràcter de crònica de la vida literària argentina del moment, quasi del tot desconeguda per mi, amb poques excepcions, com Sabato o Cortazar, dels que es parla poc d’altra banda i mai bé. Afortunadament sorgeixen altres temes, la literatura universal, de fet l’espanyola, l’anglosaxona i la divina comèdia, la política argentina, els problemes de creació de l’obra literària i la figura de Borges mateix que van copsar amb molta més facilitat la meva atenció.

El Borges protagonista d’aquest diàleg és un autor que ja ha escrit les seves grans obres, els contes aplegats al volum Ficciones, que confessà alguna vegada les seves dificultats per imaginar arguments nous i que sobretot dedica el seu talent a la poesia. Bioy no amaga les seves misèries, un egocentrisme sovint patent,  i com que moltes vegades comparteix tampoc s’esforça en amagar algunes opinions de Borges que avui es considerarien impresentables, el seu etnocentrisme radical i la seva consideració dels negres com una raça inferior, però tot això té poca importància en comparació a la fecunditat del seu geni, a la seva capacitat per lligar amb precisió paraules i idees, amb la seva extraordinària sensibilitat lingüística. Una riquesa amb la que finalment ell fou generós i Bioy, que pogué compartir-la, afortunat.

Les notes comencen el 1947, poc després de l’arribada de Peron i abasten fins al govern d’Alfonsin. De fet, l’última nota el 1989 és l’any de l’arribada de Menem i el triomf d’un peronisme que acabà sent neoliberal i dugué al país a una crisi sense precedents coincidint amb l’entrada d’aquest segle. Parlem, per tant, de la història d’una decadència. L’Argentina de l’any que morí Borges era un país que acumulava més de mig segle d’inestabilitat política màxima i retrocés econòmic. Al començar el segle XX, Argentina rebia immigració de tot arreu i semblava destinada a convertir-se en una potència. En aquest sentit no és difícil establir un paral·lelisme amb la nostra situació també clarament decadent. En el llibre tots dos en són ben conscients, per la seva lucidesa, de la malaltia del país però, fills dels seu temps, els manca la capacitat o la sensibilitat adonar-se de l’obsolescència de molts dels seus punts de vista.  Entre d’altres raons perquè inevitablement una crònica tan estesa en el temps no pot deixar d’anar informant sobre l’enfonsament físic causat pels anys i la ceguesa en el cas de Borges.

Pels que recordem els assaigs literaris que Borges havia publicat des dels anys trenta, resulta interessant veure que Borges havia moderat o matisat moltes de les seves devocions. Mantenia intacta la seva admiració per la divina comèdia, però expressava reticències envers Shakespeare al qual trobava massa sovint desmesurat. També havia modificat la seva opinió per Quevedo, havent disminuït la seva admiració. No havia deixat de pensar que era l’escriptor per excel·lència, però tampoc deixava d’advertir que fora de la seva gran habilitat lingüística, el pensament de Quevedo és no-res. Finalment però concedeix que els autors han de ser recordats pel que feren de bo i allò que és bo, de Quevedo i de Góngora, és insuperable. Hi ha molt poques mencions a autors posteriors a la segona guerra mundial i els comentaris sobre els autors que en els moments previs definien l’actualitat literària, com ara Faulkner,són escassos i condescendents. L’interès real de Borges estava completament amb les sagues escandinaves i no pas al nouvelle roman. El 1967 s’entretenen tots dos en fer una llista d’escriptors molt volguts, no necessàriament admirables, són el dr. Johnson, De quincey, Stevenson, Heine, Fray Luis de León, Eça de Queiroz i Montaigne. Bioy vol afegir Kafka i Proust, Borges calla i manifestà dubtes amb Wilde. El criteri és de plaer en la lectura. Per ells no hi havia cap altra, doncs un principi expressat sovint al llibre és que tota teoria estètica és un exercici intel·lectual d’autojustificació de sentiments o sensacions, en elles mateixes primàries

El llibre tradueix tendresa, en el retrat que finalment fa Bioy tot i no amagar les febleses de l’amic, i deixa molt moments de gaudí per l’agudesa i penetració de les observacions d’ambdós. No resulta però encoratjador, perquè acaba donant argument pel pessimisme, pels que sospitem que  la nostra història és la d’una decadència i irreversible des de que varem apostar per unes finalitat nobles, parlo del projecte il·lustrat, que potser són inassolibles i que certament són inassolibles en el temps breu que dura una generació humana,  el qual  tanmateix  cada individu imagina quasi com l’eternitat.  Per això m’ha interessat molt les explicacions de Borges a Bioy del seu treball com a professor universitari i la seva decepció per la manca de curiositat intel·lectual i interès real dels seus alumnes, de la seva nul·la predisposició a la lectura. Parlem de la universitat argentina dels anys cinquanta i seixanta uns alumnes molt triats que no havien fet l’ESO, sinó un batxillerat seriós i que no tenien tablets, ni mòbil,s ni els esperaven. La conclusió és fàcil de treure i ja l’havia anticipada en el primer post d’aquest llibre. Això de la literatura és molt complicat per la major part de la gent.