Leviatan

 Ahir vaig veure Leviatan el film rus d’ Andrei Zviagintsev, que fa ser estrenat fa uns cinc anys. Llavors el vaig veure al Melies, però aleshores no hi podia escriure. Ahir la vaig reveure aquí a la sessió vespertina d’alleujament del confinament. En el Melies, el film em va impressionar moltíssim. Vaig sortir del tot commogut. Recordo que un dels motius que em varen impulsar a anar fou la notícia que donava algú que generalment no parla de cine, Gregorio Moran a la Vanguardia. L’article es pot recuperar aquí i em sembla que no cal afegir gaire més, al que diu:  la relació amb el sant job, la lectura de Hobbes que ofereix la pel·lícula i la radicalitat i valentia de Zviagintsev enfrontat a unes autoritats soviètiques que òbviament no van apreciar gaire el seu treball.  A tot això cal afegir que Zviagintsev és un gran cineasta que modula perfectament el temps de la narració, en general lenta com dirien els meus deixebles, però accelerada quan li interessa emfatitzar el dramatisme de la narració. La música de Philip Glass és molt bona i del tot adient a la història i el marc que es desenvolupa. Jo no he estat mai a les costes del mar de Barents, però si a d’altres llocs nórdic, tot i que no tant, i comparteixo la fascinació amb aquest paisatges marítims. Com diu Moran és molt fàcil relacionar el film amb la gran literatura russa, però després d’haver vist el film, la veu predominant és segurament la d’Ivan Karamazov