La aldea maldita

El darrer dimecres de febrer vaig a la filmoteca a veure la projecció de l’aldea maldita, un dels pocs supervivents del cine mut espanyol, dirigit per Florian Rey l’any 1930. Hi vaig invitat pel Pepe Nieto que fa trenta anys va composar una banda sonora pel film, la quals constitueix un dels treballs dels que està més orgullós. En el seu moment el film es considerà d’una qualitat completament diferent del que era una pel·lícula espanyola típica i es deia que semblava un film de la UFA. Possiblement és cert, però ens hem de limitar a creure’ns-ho perquè els films amb els que podríem comparar-la no es van conservar. Una mica posterior a Sunrise, la pel·lícula, té algunes concordances temàtiques, dos caràcter femenins contraposats  moralment i resulta d’una sorprenent actualitat perquè allò que explica al capdavall és una part del buidament d’Espanya. Resulta sorprenent en tot cas perquè està molt lluny del caràcter superficial i de mer entreni ment que hom atribueix al cine espanyol del període i  que queda del tot reflectit a la trajectòria posterior del seu realitzador, Florian Rey. El film fou presentat pel mateix Pepe i per Esteve Riambau. El director de la filmoteca feu la presentació  històrica del film i el músic es centra en el seu treball i es mostrà,  amb l’entusiasme que el caracteritza, molt feliç d’estar en aquesta ciutat  que tant estima i a la qual ha deixat un important legal, amb el seus arxius de treball. La pel·lícula fou refeta en el 1942, en versió sonora òbviament,   però aquest treball quedà molt lluny de la primera versió