Raons i persones (IV): sobre la identitat personal

Si a la part primera i segona de raons i persones he tingut un interès relatiu, la tercera part és una de les lectures més interessants que he fet mai. El tema és la identitat personal i Parfitt segueix la línia de pensament iniciada per Hume en el Tractat. La seva posició és reduccionista. No creu en alguna realitat més que serveixi on projectar la noció d’identitat personal, en termes estrictament filosòfics, l’ego cartesià. Hume és un punt de partida obvi, però també Star Trek, que ell devia veure de jove i jo de petit. Els personatges de Star Trek es teletransportaven, com potser recordareu, d’un lloc a l’altre. En el procés es suposava que el seu cos era replicat exactament en el nou lloc i això implicava destruir-ne el vell. Mai no dubtàvem de què el capità Kirk que corria pel planeta era el mateix que un minut abans era l'entrerpise, però parlant estrictament era una còpia, una replica, indistingible, però un altre. No hi havia però diferència, quan arribava al planeta X, Kirk tenia consciència perfecta de la seva identitat, recordava qui era i les raons per les que havia hagut d’anar al planeta. Sempre veiem un sol Kirk i no en teníem dubtes. La ciència no fa possible encara la teletransportació immediata, però en un cert sentit, sempre som teletransportats. La variació dels nostres cossos al llarg del temps és un fet indubtable. També ho és, això és el que fa palès Hume al Tractat , el del nostre psiquisme. Per això la identitat personal no pot fundar-se en cap criteri de permanència. Parfitt proposa un de més clar en la línia de la proposta budista de la que parlava en un post anterior. La identitat es funda en la connectivitat; en el fet que determinats estats mentals poden ser associats amb el que tinc en aquest moment. Aquest és un pensament alliberador. Com ell mateix diu en un parragraf clau:

Després que Hume es va batre amb el seus arguments es va trobar abocat a “la més deplorable condició imaginable, envoltat de la més profunda foscor”. El guariment fou sopar i jugar a backgammon amb els amics. Els seus arguments recolzen un escepticisme absolut. Això és pel que portaven foscor i solitud. Els arguments pel reduccionisme tenen un efecte positiu sobre mi. Batre’m amb aquests arguments trenca el vidre entre jo i els altres. Com ja he dit, m’amoïno menys per la meva mort. Aquesta és merament el fet que, dintre d’un cert temps, cap de les experiències que s’esdevindran estaran en relació, d’alguna manera, a les meves experiències presents. Realment això importa tant?

Aquest paràgraf és el nucli essencial de la seva argumentació. Ve precedit per una defensa del reduccionisme que arrenca des del capítol onze anomenat “com som allò que no creiem ser”- no som un ego cartesià, perquè la continuïtat psicològica no pressuposa la identitat personal. El punt més fort de la seva argumentació és que mentre la identitat és una qüestió de tot o res, jo soc Jordi o no ho soc, non tertium datur, no s’esdevé així ni en el cos ni en la ment, on la continuïtat sempre pot establir-se d’una manera gradual. En aquest punt Parfitt connecta essencialment el seu reduccionisme al fisicalisme i es recolza en la darrera investigació sobre el cervell que ha constatat la possibilitat de ments dividides, estats de consciència coexistents. Quan tals estats s’esdevenen els reduccionistes volen plantejar la pregunta per on rau la veritable identitat, però aquesta pregunta no té resposta possible i és irrellevant. Ell formula així el seu canvi de paradigma:

El punt de vista cartesià pot ser comparat amb la creença newtoniana en un espai i un temps absolut. Newton creia que qualsevol esdeveniment físic tenia la seva peculiar posició només en virtut a la seva relació a aquestes dues realitats independents: espai i temps. Ara nosaltres creiem que un esdeveniment físic té la seva particular posició espaí-temporal en virtut de les seves diferents relacions als altres esdeveniments físics. Des del punt de vista cartesià, un esdeveniment mental particular es dóna dintre d’una vida determinada només en virtut de la seva adscripció a un ego particular. Neguem que la topografia de l’”espai mental” estigui donada per l’existència d’aquests egos persistents. Afirmem que un esdeveniment mental particular és dóna dintre d’una vida en virtut de les seves relacions amb molts altres esdeveniments físics i mentals que, estan interrelacionats,constitueixen aquesta vida

Des d’aquest punt de vista ja no tindria sentit parlar d’esdeveniments subjectius, sinó d’esdeveniments auto-referents.

Per Parfitt l’alternativa a l’impossible ego cartesià és pensar les persones com nacions. Afirmem que França existeix. Existeix, un territori, una història, unes persones que anomenem francesos, però França no és res separat de tot això (aquest exemple és evidentment humeà), de la mateixa manera:

L’existència d’una persona durant qualsevol període de temps consisteix en l’existència del seu cervell i el seu cos, i la producció dels seus pensaments, la realització dels seus fets i molts altres esdeveniments físics i mentals

Cap d’aquests constituents en ell mateix implica una situació de tot o res, , ni tan sols l’existència continua del cervell. Determinades alteracions del meu cervell em poden dur a la resposta de si el resultat és encara jo o algun altre, cosa que significaria la meva mort. Però cap de les dues respostes és la bona, ja que simplement són diferents descripcions del mateix estat, la supervivència diària és un cas extrem d’aquest fals dilema. Parfitt subscriuria el que fa uns dies replicava als meus alumnes quan m’argumentaven que jo no tenia experiència de la mort. Cada nit en tinc. La supervivència ordinèria és més o menys tan dolenta com ser destruït i replicat. Parfit reconeix però que aquesta evidència tot i ser suportada per raonaments evidents és difícil d’acceptar, com deu ser difícil no tenir vertigen sobre la superfície de cristall que diuen que hi ha sobre el canyó del Colorado.

Un canvi sobre la naturalesa de la identitat personal implica un canvi de les nostres creences sobre la racionalitat i la mortalitat. Les persones que no podem entendre’ns com ego, ho hem de fer com series, cosa que simplifica i fa intel·ligibles als humans les nostres experiències personals en qüestions com l’enamorament, el qual pot ser per una realitat per sempre, però tenint en compte que els actors són realitats transitòries Des d’aquesta via desapareixen el motius per tenir la por essencial del mort, el meu jo no pot morir perquè no és res i tot motiu per qualificar l’egoisme, l’interès propi, com la doctrina més purament racional.. Aquesta manera de pensar és molt efectiva en problemes debatuts moralment com l’abortament o l’eutanasia molt més simples si reemplaçam el punt de vista del tot o res per una consideració més gradualista. De la mateixa manera entendre la nostra vida des de la pluralitat, suprimeix barreres envers el proïsme. La identitat dels altres deixa de ser una barrera infranquejable. La solidaritat resulta molt millor fonamentada que l’egoisme.

Les meves creences recolzen principis morals. Esdevé més plausible, si pensem moralment, centrar-se menys a les persones, els subjectes de les experiències, i en el seu lloc centrar-se a les experiències mateixes. Esdevé més plausible afirmar que, de la mateixa manera que ens sentim en el dret d’ignorar si la gent ve la mateixa o de diferents nacions, estem justificats per ignorar si les experiències venen de les mateixes o de vides diferents.