La rambla de les floristes

El darrer dissabte de febrer vaig anar amb la mare al teatre principal de Vilanova a veure el muntatge que el TNC de la rambla de les floristes de Josep Maria de Sagarra. Fou una nit a recordar.  Per ma mare, especialment, doncs fou una gran oportunitat per ella, exiliada de Barcelona per les doloroses seqüeles de la seva malaltia. L’homenatge a Barcelona tocà profundament el seu cor. També el meu per moltes raons. Jo no soc un coneixedor de l’obra de Sagarra i després del dissabte penso que això és clarament una mancança. La primera cosa que em va colpir fou la bellesa del llenguatge, la facilitat i la felicitat del vers de Sagarra. Segurament un català molt diferent del que ara es parla, per desgràcia dels que parlem ara.  M’ha agradat l’evocació del lligam que hi hagué sempre entre la rambla i els flors, un lligam del que la meva generació encara és ben conscient i  potser també  alguna de les posteriors, però ja no les actuals, doncs les flors foren foragitades, per posar uns quioscos horrorosos i superflus. L’obra de Sagarra reflecteix una Barcelona profundament marcada per unes diferències de classe que estructuren la vida ciutadana. Això ha passat avall. No pas òbviament les diferències de classe, però si la consciència d’aquestes diferències. L’espectacle teatral fora d’aquestes associacions melancòliques  que vaig establir em va agradar prou, tant pel que fa al treball dels actors com l’escenografia i el ritme del muntatge.