Raons i persones (II), avantatges del budisme en temps de pandèmia

 A l’inici de la seva conservació el reí cortesment li pregunta al monjo el seu nom i rep la resposta següent: senyor soc conegut com “Nagasena”,  el meus col·legues a la vida religiosa es dirigeixen a mi com “Nagasena”. Encara que els meus pares em donessin el nom “Nagasena” ... és tan sons una apel·lació, un forma de discurs, una descripció, un ús convencional. “Nagasena” és només un nom, rera el qual  no hi cap persona a ser trobada

                                               Penses que existeix un ser sintient, o Mara?

                                               Estàs perdut per una concepció equivocada

                                               Aquest embolic d’elements és buit de jo

                                               En ell no hi ha cap ser sintient .

                                               Així com un conjunt d’elements de fusta

                                               Rep el nom de carro

                                               Així  donem als elements

                                               El nom d’un ser imaginari

Buddah  ha parlat així:  “ Germans, les accions existeixen i també les seves conseqüències però no pas la persona que actua. No hi ha ningú per emportar-se aquest conjunt d’elements, ni ningú per assumir-ne un conjunt . No hi ha individu, és només un nom convencional donat a un conjunt d’elements.”

Vasubandhu......Quan Buddah diu “jo mateix era el mestre Sunetra” vol dir que el seu passat i el seu present pertanyen a un i el  mateix llinatge d’existències momentànies, no vol dir que els primers elements no han desaparegut. De la mateixa manera que quan diem “ el mateix foc que ha estat consumint aquella cosa ha arribat   a aquesta altre”, el foc no és el mateix, però passant per sobre aquesta diferència, indirectament anomenem foc a la continuïtat del seus moments.

Vatsiputriya: Si no hi ha ànima,  qui és el que se’n recorda?. Vasubandhu: Quin és el significat de la paraula recordar-se’n? Vatsiputriya: significa agafar un objecte amb la memòria. Vasubandhu:  Aquest agafar amb la memòria, és alguna cosa diferent de la memòria? ? Vatsiputriya: és un agent  que actua mitjançant la memòria. Vasubandhu:  acabem d’explicar que és l’acció mitjançat la qual es produeix la memòria. La causa productiva d’un record és l’estat de la ment escaient. Res més. Vatsiputriya: Però quan utilitzem l’expressió “Caitra se’n recorda”, que significa?  Vasubandhu: en el corrent de fenòmens que és designat pel nom Caitra, hi apareix un record.

El terme budista per un individu, un terme que pretén suggerir, la diferència entre la visió budista i d’altres  teories és santana,  és  a dir, un corrent

Vatsiputriya:  Què és una existència real i què és una existència nominal? Vasubandhu: Si alguna cosa existeix per ella mateixa (com un element separat)  té una existència real. Si alguna cosa representa una combinació (de tals elements) és una existència nominal

                Allò mental i allò material hi són realment aquí

                Però no ha cap ser humà per ser trobat

                Doncs és buit com ho és una nina

            Només un amuntegament patidor de pals i herbes.

El text de més amunt és el darrer apèndix del llibre de Derek Parfitt,  reasons and persons” que he estat llegint des de començaments d’any.  El text és un “collage” de diferents fonts clàssiques del budisme. Parfitt utilitza Buddah per acabar de dir el més essencial del que ell volia dir; la seva visió sobre d’identitat personal, sobre la qual fonamenta una resposta a les teories ètiques basades en el propi interès. Més endavant voldré fer un parell d’entrades sobre aquest llibre, amb el qual he retrobat un camí que havia deixat.  Avui estic per divagacions més generals i més cenyides a l’actualitat de la pandèmia. Un dels efectes possibles de tot el que està passant podria ser un augment del prestigi de la Xina. Això tampoc és del tot nou. Des de fa temps llegim que el centre del mon estava canviant i havia de canviar.  Això potser accelera un procés que ja existia. Per la gent com jo educada en la lectura de llibres dels darrers dos segles pot semblar una gran catàstrofe. De fet, utilitzant un punt de vista una mica més ampli pensar que Xina esdevingués la potència hegemònica és un retorn a una normalitat que només es va trencar durant dos segles (en gran part perquè els xinesos no foren capaços de concebre la perversitat dels anglesos). El canvi d’hegemonia seria segur econòmic,  malauradament podria ser polític i no estaria malament que fos religiós. En un cert sentit essencialment soc cristià. Fora impossible que fos altra cosa.  En soc conscient de la bellesa dels evangelis i del que, per seguir Girard, podríem dir la seva veritat antropològica.  La seva ètica no té el defecte d’estar equivocada, sinó més aviat de ser molt radical, potser inaplicable. He conegut molt  poca gent capaç d’estimar els seus enemics, cap cristià. La seva metafísica és, però, ridícula. En aquest sentit la comparació amb el Budisme fa aquests defectes ben palés.  Ahir hi pensava mentre el veia el programa d’Evole on es donava veu al’ex-president d’Uruguay Mujica i a l’actual Papa.  Mújica pertany a aquesta curiosa secta cristiana que es defineix com atea i deia alguna cosa així com que ell creia a la Biologia i que el nostre ser ve del no-res per anar al no-res.  Sona molt tràgic, massa tràgic i les consideracions de més amunt permeten defugir aquesta tragi citat. Ni venim del no-res, ni anem del no-res però tampoc es pot dir amb tota rotunditat que som. El Papa Francesc va dir alguna cosa així com que Déu perdona sempre, els homes de vegades i la natura mai. Em sembla una persistència tràgica a l’error que ja ha durat masses mil·lennis d’oposar la realitat humana a la natura. El Budisme aquí torna a ser més tranquil·litzador prenent una opció més assenyada: no pas una alternativa a la metafísica, sinó la seva renuncia.