Gli ultimi giorni dell'Europa

 

Gli ultimi giorni dell'Europa és el tercer dels llibres que Antonio Scurati ha dedicat a la figura de Benito Mussolini. No continua l'anterior sinó que abasta des de maig del 38 fins al 10 de juny de 1940, és a dir, des de l'inici de la crisi txeca i la gestació del pacte d'acer fins a l'entrada d'Itàlia a la guerra. L'esquema i la tècnica és el mateix que als dos llibres anteriors: la recreació per Scurati de moments claus i la inserció després dels documents reals que li serveixen de font. El tema central és òbviament l'entrada d'Itàlia a la guerra. El Mussolini del llibre és ja una figura molt a prop del patetisme. La seva trajectòria i sobretot la seva retòrica li obligaven a entrar en una guerra que el seu país no tenia mitjans per lliurar, ni de fet tampoc cap desig Finalment la decisió fou sobretot el fruit de la por; una doble por, d'una banda, que no li toqués res en el proper repartiment del món i el recent imperi (conquesta d'Absinia 1936), de l'altra banda, la por a que una pretensió d'independència no acabés provocant una invasió alemanya d'Itàlia. La política feixista fou prou exitosa com per acabar tenint les dues coses: la invasió alemanya i la pèrdua completa de l'imperi.

Al llibre hi ha un altre figura important la del seu gendre i també ministre d'exteriors (fets òbviament connectats causalment ) italià: Galeazzo Ciano. Ell tenia una concepció més clara dels perills i cap simpatia pels alemanys (els quals tampoc se l'estimaven gaire), tendia més aviat a ser filoanglès, però no tenia ni personalitat, ni empenta, ni força en el partit feixista per impulsar una política contraria al seu sobre. Jo, però m'he interessat especialment per dos personatges del llibre diguem-ne secundaris: el primer és el de Renzo Ravenna, podestà (és a dir cap de l'administració i del partit feixista) a la ciutat de Ferrara. Ravenna era un gran admirador de Mussolini, un feixista de primera hora i tanmateix, un governant caracteritzat per l'eficàcia i la honradesa. El seu problema és que era jueu. Mussolini el 32 havia afirmat en un article que no existia problema racial a Itàlia, però després del pacte d'acer promulgà unes infames lleis racials que, de fet, anaven més enllà de les de Nuremberg, tot i que sense fer excessos retòrics ( Mussolini de fet, tornà a publicar un article el 1938 justificant les lleis racistes però no el va signar). El llibre te un com un dels seus fils, el seu progressiu bandejament social, en el seu cas, especialment amarg. L'altre personatge també és de raça hebrea: Margheritta Sarfatti, la rica heretera que fou amant de Mussolini, la persona que definí la seva imatge pública i la inspiradora de la política cultural i artístics del primer feixisme, però també una dóna envellida que només fa nosa quan ja no pot fer servei i que acabarà exiliant-se als Estats Units