Amb més temps puc mirar més allò que tinc per casa. Per això he passat uns dies llegint un llibre de Chejov que devia adquirir a començaments dels noranta i llegir-lo llavors, o no. Fonamentalment Chejov s’ha mantingut en la nostra memòria gràcies al teatre, les tres germanes o l’oncle Vanya reapareixen amb freqüència als teatres de Barcelona i als d’altres ciutats grans. Fora del teatre la seva gran aportació foren els contes curts, doncs a diferència de Toltstoi i Dostioievski mai no escrigué cap novel·la. Potser a perquè a diferencia del seus grans predecessors Chejov no tenía cap interès a demostrar res d’especial.
El volum que he llegit contenia dos relats de dimensió mitjana, Mi vida y el pabellon numero seis, i una sèrie de narracions breus entre les quals la molt coneguda, la dama del perrito, i el demolidor, un ángel, narració que entusiasmà Tolstoi, tot i que possiblement no la va entendre. Més d’un segles després i sense entrar en disquisicions literàries de les que no sóc capaç, és clar que la seva escriptura ha perdurat. Les raons en poden ser moltes però la que se m’apareix com molt clara és la seva facilitat per mostrar el tedi com una de les dimensions fonamental de l’existència humana. Els seus protagonistes són de fet gent d’una civilització desapareguda, i en molts casos tenen una consciència difusa d’aquest fet tot i que generalment adoptin una actitud no gaire diferent de qui veu ploure, en tot cas molt lluyana, però el seu avorriment, el seu cansament no ens és gens estrany tot i que nosaltres siguem una cvilització centrada a la diversió, cosa que evidentement garanteix l’aborriment universal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.