Moments de joia

 Mozart a la cubana

Mambo influenciado

La meva vida ara no és gens trepidant però a diferència del que passava quan era a l’institut, el tracte amb ma mare no em dóna l’oportunitat de dubtar sobre el sentit. Hi ha a més moments de joia del tot certs. Aquesta cap de setmana he tingut tres: la relectura, potser vint i cinc anys després de la introducció que Stanley Rosen feu al seu estudi sobre el convit de Plató on no només es dóna la clau per llegir Plató com cal, sinó que ens dóna el camí per la realització més plausible d’una vocació filosòfica. El segon fou poder anar després al Palau de la Música i veure Paquito i Chucho. Fou un concert generós pel temps, per l’esforç i per la seva capacitat de encomanar-nos l’amor que tots dos tenen per la música; vells coneguts des de fa quaranta anys, després separats i ara un altre cop reunits en un sextet, fan sentir com si el temps no estès passant. L’amplitud de registres de tots dos segueix sent del tot impressionat. Dissabte tarda comença a fer fresca i enfosqueix d’hora. No ve de gust sortir i per què no tota la tarda sigui Emma Garcia, busco una pel·lícula per ma mare i trobo el Dorado de Howard Hawks. La primera vegada que la vaig veure fou també una tardor, però el 1979. Esdevingué un dels meus films preferits ( i em captivà l'escena de més amunt) i no veig motius per canviar d’opinió. El tràveling final de tots dos passejant amb les crosses és un potser el millor homenatge a l’amistat i la vitalitat que s’ha filmat mai.