Nosotros o el caos. Así es la derecha que viene

 

Nosotros o el caos. Así es la derecha que viene és un assaig d’Esteban Hernández, un dels comentaristes polítics més ben enfocats dels que escriuen en aquest país. Com a d’altres dels seus llibre, Hernández explora el canvi dels actors polítics en la situació creada per la globalització i la cinquantena d’anys viscuda en un règim de gairebé pensament únic, neoliberal. El llibre es divideix en quatre capítols dedicats a l’acceleració, l’empresa, la política i el plan perfecte. La lectura és interessant tot i que la situació actual de l’estat espanyol no està em sembla ja del tot reflectida a un llibre que fou escrit el 2015, és a dir després dels fets d’octubre de 2017 i la pujada electoral de Vox.

Hernández ha publicat altres llibres i és col·laborador habitual de El Confidencial, les línies generals del seu pensament m’eren ben conegudes però allò que en aquesta lectura m’ha cridat més l’atenció són els evidents paral·lelisme entre l’evolució de la cultura empresarial dels darrers decennis, en molts sentits una degradació i la palesa degradació del mon educatiu. Això és interessant perquè són dos mons amb molt poca comunicació. Els professors saben poc del món exterior i de les aules el públic en general no té interès a saber res més que sí el seu nen titularà. L’element comú és el menyspreu del coneixement que en l'àmbit de l’empresa es fa evident en l’arraconament de l’experiència i del coneixement adquirit. L’arrel última és, és clar, filosòfica. No es pot valorar el coneixement si és menysté la realitat, quan tot queda reduït a representació. A més d’aquest element comú hi ha d’altres paral·lelisme més o menys connectats a aquest primer essencial com la constant confusió entre la innovació i la imitació. En general , Hernández em sembla un bon identificador de les patologies d’aquesta ideologia dominant com una concepció de la ciència que les malentén tan completament que acaba identificant les matemàtiques amb la màgia. També val la pena retenir les seves consideracions sobre el «positive thinking», el qual més que una il·lusòria tècnica de recerca de la felicitat ha de ser entès com un mitjà de control social. Hi ha així una inquietant semblança entre les nostres institucions decadents i les de la darrera època de la URSS. La conclusió del llibre em sembla molt clara i una de les millors orientacions possibles sobre allò que cal fer:

Lo nocivo para esa derecha revolucionaria son esas virtudes sociales que la nueva izquierda despreció, aquellas que establecen nodos de detención, regulación y normatividad a ese mundo acelerado que proponen, aquellas que promueven un trabajo bien realizado, las que obligan a detener su velocidad, las que construyen lazos sociales no cuantificables, las que desechan las soluciones rápidas y simples, las que ponen la razón como guía antes que el interés de los actores económicos actuales. Son una serie de virtudes que tienen que ver con la lentitud, la solidez, la reflexión y el bien común, y son justo las que necesitamos los seres humanos para decirse que o ganamos quienes defendemos estos valores lo hace el caos.