Quand dire c’est vraiment faire. Homère, Gorgias et le peuple arc-en-ciel.

 

Barbara Cassin

Les tres dimensions del llenguatge

Quan preparava fa vint anys el curs a la Ramon Llull vaig treballar i tenir com una de les meves referències fonamentals un llibre de Barbara Cassin, l’effet sophistique. Molts anys després ella ha seguit publicant molt fonamentalment sobre la sofistica, la psicoànalisi i la retòrica en general. Ara és membre de l’acadèmia francesa i he tingut aquests mesos l’oportunitat de llegir el seu darrer llibre Quand dire c’est vraiment faire. Homère, Gorgias et le peuple arc-en-ciel.

El llibre està organitzat a partir de l’acció de tres protagonistes els dos esmentats directament al títol i Desmond Tutu al que es fa referència indirecta. Aquests tres moments defineixen una evolució a la història del discurs. A Homer trobaríem l’obertura de la dimensió ilocutòria quan Ulisses ,insegur d’abraçar els genolls de Nausica, diu que ho fa per assolir el mateix efecte. Gorgies, el més brillant dels sofistes representa no només la consciència de la dimensió perlucotòria del llenguatge, sinó la presa de consciència de la seva capacitat ilocutòria en el seu esplèndid Elogi d’Helena; l’afirmació de què contra la tradició ontològica iniciada als presocràtics és el discurs el veritable Arkhé. Finalment la utilització d’aquesta capacitat ilocutòria es fa palesa en l’acció de la Comissió per la Veritat i la Reconciliació d’Àfrica del Sud que explícitament afirma la capacitat de construir una nova realitat a partir dels seus enunciats. El rerefons d’aquesta exploració és el pensament de John L. Austin, l’home que va articular les categories que Madame Cassin va aplicar a la sofistica.

El lligam entre la primera part i la segona part serveix per explicar i reforçar la intuïció nietzschiana de què el veritable antagonista de Plató, des del punt de vista del mateix Plató és Homer i que tota la sofistica és una nissaga homèrica doncs l’essència de la sofistica és l’afirmació de la superioritat de la poesia.

El punt de vista de Cassin és que la tradició occidental, és a dir platònica, massa centrada en la primera dimensió del llenguatge ha sobredimensionat la noció de veritat amb poquíssimes excepcions com podria ser evidentment la de Friedrich Nietzsche. La postmodernitat pot ser entesa com una revenja de Protàgores i Gòrgies envers Plató. El problema és que les objeccions morals plantejades per Plató, la seva denúncia dels perills del relativisme no només segueixen ressonant sinó que resulten tan inquietants com fa vint i cinc segles en el moment de Donald Trump i les fake news. Cassin no vol acceptar el nexe entre Lyotard i Trump, anàleg si voleu al de Gorgies i Cal·lícles. Potser tot és ficció, però no totes les ficcions són iguals. Allò que hi ha entremig és doncs el judici cultural i l’artístic com a referència vàlida per establir l’única cosa que pot servir per establir diferències no pas allò veritable sinó allò que Protagòres anomenava «el millor».(cosa que significaria una autonomia d’allò polític que es plantejaria amb claredat a la reflexió d’Arendt) Jo potser no ho discutiria gaire doncs en el fons aquesta conclusió és ben coherent amb allò que Plató acaba mostrant als seus interlocutors en el Gòrgies, no existeixen demostracions lògiques del que és noble i és baix i no deixa de reforçar una reivindicació de l’escepticisme que sembla molt ben fundada si cal refiar-se del bon gust general. És cert que el gust s’educa però l’experiència històrica acumulada ens indica que el plantejament col·lectiu d’aquesta educació no és gens fàcil.

Més problemàtica en resulta la utilització que fa Cassin de la noció de felicitat. Allò que la veritat és a la dimensió locutòria, ho és la noció de felicitat a la performativa. No sé si ha un gran progrés en prescindir d’una noció com la de veritat per substituir-la per una, en el fons més abstracta, més indefinida i més allunyada de l’experiència humana ordinària.