Veig al Teatre Romea la versió d’Helena Tornero del Paradís Perdut de Milton. Al teatre som quatre gats i és una pena perquè l’espectacle és prou bo, tant en la dimensió purament escenogràfica com a la dimensió més filosòfica. (de totes maneres als catalans, els puritans ens queden molt lluny i predomina el punt de vista de que això de la Biblia és una cosa molt refutada pels videojocs contemporanis). El Paradís perdut és una de les grans obres de la literatura inspirada per la religió puritana, l’altre és Moby Dick. De totes les branques del cristianisme són els puritans els que més intensament han sentit la tensió entre proclamar, inventar, un Déu omniscient i omnipotent i pensar-ho com supremament bo. En el fons semblà com si aquest darrer atribut fora merament retòric i el Déu de l’antic testament no fos només Déu sinó també el seu antagonista. D’això sembla ser ben conscient el Satanàs del poema, conscient del fet de ser una creació seva. En aquest sentit el poema mostra molt clarament el principi de la filosofia política de la necessitat de crear enemics. He llegit que el Satanàs de Milton és un dels grans personatges de la història de la literatura, en un cert sentit el més heroic doncs no pot haver cap empresa més desesperada que rebel·lar-se contra un Ser amb tots els poders i tot el coneixement. L’actriu que el representa, Cristina Plazas, expressa meravellosament aquesta barreja de ràbia i melangia. El seu oponent és Pere Arquillé interpret d’un Déu que podria ser també una figura de Milton, però que quan acta com ser diví mostra el cinisme com a nota predominant.
A més de Déu i el diable apareixen quatre personatges més: dues noies que representen la culpa i la mort, engendrades en el moment de la rebel·lió de Satanàs i, és clar,. Adam i Eva que apareixen en l’obra es una escena que és un clar homenatge a 2001, la qual agradi més o menys és la referència per excel·lència del darrer segle per mostrar l’aparició de l’home. La crítica ha estat desigual però em sembla que moltes obliden que allò que es presenta no és l’obra de Milton, sinó la lectura que una autora contemporània fa de l’obra de Milton. Per això no puc compartir la qualificació de discursos no miltonians sobre el teatre, prohibit a Anglaterra precisament quan manaren els puritans al temps de Cronwell, i el discurs feminista quer fa Eva en el moment de la caiguda, perquè aquest relat si que històricament ha tingut alguna cosa a veure amb la justificació de tot el que han patit les dones.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.