De petit volia ser escriptor. És possiblement lamentable, però això és així. Alguna cosa he escrit però no ho he estat finalment. Hi ha hagut bàsicament tres raons:
Manca de talent. Raó evident tot i que en cap cas definitiva perquè tampoc en cal necessàriament com mostra una bona part del que es pública.
No haver treballat prou. Tampoc és que sigui del tot mandrós. Però en la meva situació social un treball real d’escriptura significava prendre una opció de vida monàstico-ascètica que em sembla bé en ella mateixa però per la que no m’he acabat mai de decidir.
La meva evolució, diguem-ne filosòfica, m’ha ensenyat a no prendre’m massa seriosament a si mateix, cosa que forçosament implica relativitzar tota mena d’aspiracions, especialment les pròpies.
Pels propers anys sembla que una bona part de les urgències han desaparegut. Certament la llei m’impedeix ara escriure per allò que el Dr. Johnson considerava la única raó vàlida per fer-ho. Però sí que voldria fer un altre, i no cal més d’un, llibre. Els meus inspiradors en aquesta tasca són fonamentalment Krishna i Karen Armstrong (a més d’alguna persona privada que no esmentaré). Del primer treure el que diu al Bagdava Gitah, cal seguir el propi dharma. Hi ha moltes coses possibles a fer, però si més no cal ser una mica coherent amb la pròpia vida. De l’ex-monja britànica accepto la idea de que l’escriptura serveix per produir transformacions espirituals. Jo crec que d’això no en puc dubtar. I si que pogués contribuir ni que fos de manera reflexa valdria la pena. Autoaclarir-se ara és per mi relativament important, però potser algú es pot beneficiar d’aquesta llum. Això significa que cal escriure pels altres i que, per tant, l’escriptura de la major part dels contemporanis, les del que «volen expressar-se» és, i empro el terme amb tot les connotacions i tot el seu significat, pecat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.