Consum preferent

        Llegeixo Consum preferent d'Andrea Genovart, obra premiada amb el premi Anagrama de novel·la. Havia llegit, no sé on, una bona crítica i em venia de gust llegir alguna cosa sobre la Barcelona actual després de la Vida privada de Segarra. La protagonista i narradora del llibre és l'Alba, llicenciada en filosofia que es guanya la vida com a dissenyadora. A la novel·la llegim com va a festes on més aviat s'avorreix, comparteix pis amb altra gent amb la que no es fa gaire,, té una feina precària, que finalment perd, i un nuvi, més o menys, que no li fa gaire cas. També ens explica les seves vacances que consisteixen en un mes de reclusió a un poble de la província de Valladolid. Tot això explicat des del seu punt de vista. Dient-ho en una formula breu podríem definir el llibre com les memòries del subsol de Dostoeivski però amb perspectiva de genere. Tots dos llibres en definitiva giren entorn de la noció de ressentiment i en aquest sentit el llibre de Genovart podria ser una il·lustració de la tesi de Turchin, compartida per Todd o Gray, del problema de la creació d'elits supèrflues. L'Alba creu merèixer alguna cosa millor, però no sé fins a quin punt és conscient de què un títol de filosofia acredita poca cosa i que de dissenyadors a aquesta ciutat hi ha un a cada cantonada. Com que ha tingut un premi important, l'obra deu tenir valors literaris que jo no he sabut veure, potser perquè jo de literatura del "jo" a hores d'ara estic una mica tip. L'Alba possiblement és una mica bulímica, mot que no surt mai a la novel·la, per això l'obra comença amb una pormenoritzada descripció d'un vòmit que abasta algunes pàgines. Això no m'és antipàtic, i de fet em va fer recordar una discussió de fa trenta-cinc anys amb un lector d'aquest bloc, sobre si és més civilitzat vomitar a les papereres o a la base dels arbres del carrer. No mantenir ja aquestes discussions em fa estar content de ja no ser jove. No sé si el jurat va apreciar que el llibre documenta com és el nostre temps. Si és així m'agradaria que s'haguessin equivocat, però em temo que no, perquè allò que em sembla més terrible del llibre és que l'Alba ni té cap amic real, ni sembla que tingui cap possibilitat de tenir-ne mai cap. Sobre la ciutat de Barcelona diria que al llibre hi ha poca cosa, doncs el món de l'Alba és un m on deslocalitzat.