Casares Camus

 

          Veig al lliure Casares Camus l'obra dirigida per Mario Gas i interpretada per Jordi Boixaderes i Rosa Renom, que ha estat també l'autora del text, adaptació de fragments de l'epistolari entre aquestes dues figures. Casares i Camus mantingueren una relació amorosa que comença un dia molt assenyalat, el 6 de juny de 1944, i es perllongà fins la mort de l'escriptor. Camus mai no va deixar la seva dóna i tot dos tingueren altres relacions, per exemple Maria la tingué amb algú esmentat a l'obra i que també tingué un final tràgic, Gerard Philippe. Camus és una de les figures més universals del segle XX. Des de la seva mort mai no ha desaparegut de l'escena cultural i finalment crec que guanyà la batalla de la memòria contra el que fou primer company i després rival, Jean Paul Sartre. Maria Casares és menys coneguda i potser aquí se la recorda per ser filla del primer ministre de la República el juliol del 36. En canvi, a França hi ha unanimitat en considerar-la entre les actrius més importants, o l'actriu més important, del segle passat.

L'obra em deixà un regust amarg perquè, tot i que no fos la intenció de Renom, em sembla que no fa justícia a Casares. Camus a més de la seva amant la considerava una igual en termes intel·lectuals i sembla que feu una aportació molt més enllà de la que fa una actriu en les tres obres que estrenaren plegats. Almenys, això es deia al documental sobre l'actriu projectat el passat mes de de juny a la filmoteca, aquí. De tot això es parla poc a l'obra, jo diria que aquesta dimensió és gairebé del tot absent i, personalment, em sembla molt més interessant que la relació sentimental entre tots dos. Tant ell com ella són personatges amb moltes més coses a admirar que no pas la seva vida sexual o sentimental. Renom parla de incorrecció política a la seva relació. Segurament això era així, tot i que matisat perquè a l'elit francesa tots dos eren essencialment outsiders comparant per exemple amb la parella Sartre Beauvoir, però evidentment no té res d'incorrecte pel públic d'ara, més aviat al contrari. Com que no m'acabava de trobar l'obra se m'ha fet feixuga i malgrat l'esforç de la brillant parella actoral, li costa molt prendre volada.