Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 11 de novembre del 2020

Sinfín


 

He estat llegint el darrer llibre de Martin Caparrós, Sinfin, una novel·la, gènere literari que cada cop tendeixo a freqüentar menys. Coneixia l’escriptor argentí d’un assaig que vaig llegir fa tres o quatre anys i em que va agradar força, el hambre, on mostrava les diferents maneres, de vegades oposades, en les que la fam es manifesta als cinc continents. Assaig és la denominació genèrica, però el llibre era una crònica, periodística, en el sentit que podia ser periodístic el treball de Kapuziency. Molt d’aquest esperit es troba en aquesta novel·la que succeeix a diferents continents i que abasta temporalment els proper cinquanta anys. El llibre és la narració del invent més important de la història de la humanitat. La invenció d’un procediment que assegura la vida eterna. La crònica narra com és descobert el procediment i el procés d’implantació, primer a un petit grup de privilegiats i finalment al conjunt de la ciutadania xinesa. El futur que ens descriu Caparrós n’és un en el qual els estats europeus pràcticament han desaparegut, així com el poder estatal en general, només la República Popular Xinesa és una excepció i pot plantar cara a les grans corporacions. Els lligams amb la natura estan del tot trencats, la dependència dels sistemes d’entreteniment és absoluta. Sobreviuen però encara el catolicisme i l’islamisme, més reduïts en parròquia però molt més radicalitzats. En definitiva, més o menys el que quasi tots esperem.

.Parlant de novel·la jo no recordo gaire dels criteris estètic que vaig estudiar de jove i m’atinc al principi que seguia en Joan Sales: una novel·la no ha de caure de les mans. Aquesta no hi cau, de fet, vaig vèncer la meva mandra inicial per acabar enganxat i necessitant llegir més. Si parlem de desconnexió amb la natura cap pot ser més radical que refusar la mort i especialment en aquest cas, on la sortida és la transferència de la ment a una realitat virtual dissenyada pel futur difunt. Caparrrós té una formació humanística ben sòlida i em sembla que aquesta narració fa amb el gnosticisme una cosa molt semblant a la que Cervantes fa amb les novel·les de cavalleries i al final acaba palesant allò que fa uns quants anys començo a pensar que és l’atribut més característics dels animals humans: la seva credulitat

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.