Veig Umberto D, un vespre de desvagament i comprovo com és de fàcil recaure en l`error contra el que ens advertia el Jordi Sales a la facultat fa quasi quaranta anys: pensar que els clàssics sempre ens el sabem, perquè tot està dit sobre ells. Jo mai no havia tingut devoció especial pel neorrealisme perquè, de manera no sempre justa, l’associava a una visió de l’art massa centrada en el missatge. Es evident que als film de De Sica, el treball de Zavattini és essencial, però no ho és menys que De Sica era un artista especialment dotat per narrar una història en imatges o, per ser més exactes, fer construir una història amb imatges. Fa un parell d’anys ho vaig comprovar quan de manera una mica sorprenent per mi, descobrí que els meus alumnes de batxillerat s’interessaven per les peripècies dels lladres de bicicletes, molt més del que ells, i jo mateix, podíem pensar. Umberto D em sembla, fins i tot, millor. La pel·lícula presenta la vida d’un pensionista, antic funcionari d’un ministeri, que viu en una completa estretor a una casa de dispesa, sense lligams familiars només amb l`afecte del seu gos i l’amistat de la criada de la casa de dispeses: una noia de poble a punt de perdre la feina perquè està embarassada d’un soldat, però no sap ben bé quin. El film retrata una situació sense oferir cap desenllaç que sigui una solució als conflictes plantejats, la solució tots la sabem i De Sica ens l’estalvia. El protagonista es deia Carlo Battisti era un home gran, sense experiència prèvia actuant i que havia estat professor de lingüística comparada a la Universitat de Florència. La seva presència en el film és del tot memorable i indispensable per fer del film allò que em sembla que és: una de les millors apologies de la dignitat humana i un dels millors retrats de la vulnerabilitat a la que aquesta apareix sempre lligada. En el seu temps el fracàs fou absolut, els italians començaven a estar per altres coses, avui setanta anys després, quan els tontos pensen que les maquines serveixen per a superar la vulnerabilitat i la dignitat cotitza poc al mercat, la seva revisió és segurament més urgent que mai
diumenge, 15 de novembre del 2020
Umberto D
Veig Umberto D, un vespre de desvagament i comprovo com és de fàcil recaure en l`error contra el que ens advertia el Jordi Sales a la facultat fa quasi quaranta anys: pensar que els clàssics sempre ens el sabem, perquè tot està dit sobre ells. Jo mai no havia tingut devoció especial pel neorrealisme perquè, de manera no sempre justa, l’associava a una visió de l’art massa centrada en el missatge. Es evident que als film de De Sica, el treball de Zavattini és essencial, però no ho és menys que De Sica era un artista especialment dotat per narrar una història en imatges o, per ser més exactes, fer construir una història amb imatges. Fa un parell d’anys ho vaig comprovar quan de manera una mica sorprenent per mi, descobrí que els meus alumnes de batxillerat s’interessaven per les peripècies dels lladres de bicicletes, molt més del que ells, i jo mateix, podíem pensar. Umberto D em sembla, fins i tot, millor. La pel·lícula presenta la vida d’un pensionista, antic funcionari d’un ministeri, que viu en una completa estretor a una casa de dispesa, sense lligams familiars només amb l`afecte del seu gos i l’amistat de la criada de la casa de dispeses: una noia de poble a punt de perdre la feina perquè està embarassada d’un soldat, però no sap ben bé quin. El film retrata una situació sense oferir cap desenllaç que sigui una solució als conflictes plantejats, la solució tots la sabem i De Sica ens l’estalvia. El protagonista es deia Carlo Battisti era un home gran, sense experiència prèvia actuant i que havia estat professor de lingüística comparada a la Universitat de Florència. La seva presència en el film és del tot memorable i indispensable per fer del film allò que em sembla que és: una de les millors apologies de la dignitat humana i un dels millors retrats de la vulnerabilitat a la que aquesta apareix sempre lligada. En el seu temps el fracàs fou absolut, els italians començaven a estar per altres coses, avui setanta anys després, quan els tontos pensen que les maquines serveixen per a superar la vulnerabilitat i la dignitat cotitza poc al mercat, la seva revisió és segurament més urgent que mai
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.