Dos Wilders per alegrar el dia

 

Per atzar, veig aquesta setmana dues de les comèdies que Wilder va rodar consecutivament  a la dècada dels seixanta. Wilder havia començant els seixanta tocant el cel de l’Acadèmia amb The appartement, on s’imposà sobre un film molt més rellevant a hores d’ara com és Psycho. Mai més va repetir aquest èxit, però molt wilderians i jo mateix pensen que aquest és el seu període més interessant, encara que no  li surtis cap film rodó. Els dos films que he vist són Kiss me Stupid  i Irma la douce. Tots dos palesen una mirada sobre la sexualitat diferent de la del Hollywood clàssica, en uns anys ens els que començava a parlar-se de la revolució sexual. Segurament el problema és que no era tan fàcil introduir un punt de vista noum perquè la divisió entre els americans estava començant:la gent jove es sentia molt lluny del Hollywood clàssic i l’instint de les majors era en aquells moment més conservadora que mai. Així, Kiss me stupid, que només cinc anys després hagués passat per una pel·ícula innocent fou massacrada i escarnida per les lligues de moralitat americana i en general fou considera da un monument al mal gust. A més el rodatge no fou fàcil i el protagonista previst, Peter Sellers, hagué d’abandonar el rodatge per un infart  (malgrat la incredulitat de Wilder quan li informaren expressada en l'afirmació de que “cal tenir un cor, per tenir  un àtac al cor”) i substituït per un actor molt menys carismàtic. Jo, personalment, són un gran fan d’aquest film, del qual m’agraden molts tres coses: el sentit de l’ humor de Dean Martin, autoparodiant-se sense cap mena de complex,les cançons dels germans Gerswhin  i finalment el fet que Wilder es deixà anar més del que havia fer mai per a oferir un retrat vidriòlic  de l’Amèrica profunda.  Tot i anys després rebria retrets de misoginia pel seu The fortune cookie, és evident que al film els personatges femenins són molt superiors moralment i intel·lectualment als masculins

Irma la douce era una aposta més segura perquè reunia la parella de The appartement. Wilder rodà en color, cosa poc habitual en ell i assolí un cert èxit, que no igualà el del film anterior. Menys vidriòlica que l’altre, em sembla que per  un espectador contemporani  pot resultar ara molt menys políticament correcte, perquè tot i que ara la prostitució sigui una activitat que genera molt més diners, resulta molt més problemàtic fer un discurs com el del film, amb una mirada amable i condescendent sobre la prostitució. Jo personalment trobo el film massa llarg i prefereixo de llarg Kiss me Stupid, però tant un com l’altre són una prova clara de què Wilder fou el millor escriptor cinematogràfic de la història i que quan més passen els anys, més fàcil em sembla indentificar-me amb un tarannà alhora moralista i escèptic i per tant condescendent amb les febleses pròpies de la naturalesa humana.