Total de visualitzacions de pàgina:

dimarts, 17 de novembre del 2020

Sobre la immersió

 

Jo havia estat partidari de la immersió lingüística Fa molts anys quan era un professor novell. Llavors em sentia més a prop de l’esquerra que de la dreta i la immersió era la proposta de l’esquerra enfront de la idea general del pujolisme  de fer escoles segregades per la llengua materna. La major part de la població, llavors nombrosa, procedent d’altres parts de l’estat  volia de debò aprendre el català i majoritàriament no percebia aquest aprenentatge com una amenaça a la seva identitat o a la llengua castellana. Trenta anys després els fets han variat i quan varien els fets cal canviar les opinions. Jo n’era partidari i ja no en sóc. La immersió apuntava a una finalitat que era el domini de les dues llengües per part de l’alumnat en acabar el seu cicle d’estudis. Aquesta aspiració ja no es compartida per la major part de la ciutadania catalana i la quasi totalitat de les seves elits públiques. L’ideal monolingüe és aclaparadorament majoritari i es desprèn de la lògica de la seva acció política malgrat que es volguí amagar amb apel·lacions a l’estatut vigent o a una il·lusòria oficialitat del castellà en una Catalunya independent.

El fet més important és però el canvi en el context cultural. Fa trenta anys els alumnes dels institut sortien raonablement capaços de llegir i escriure. És clar que qui pot escriure i llegir en una llengua ho pot fer en una altra. Avui però no és el mateix.  La situació ha canviat radicalment després de vint i cinc anys de promoció de l’analfabetisme funcional mitjançant maquinetes i deliris constructivistes o competencials.  Allò que pretenia la immersió ja és massa,  A qui no sap ni escriure ni llegir en cap llengua, no se li pot demanar el bilingüisme.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.