Adéu a Maradona

 

M’ha tocat avui la mort de Diego Armando Maradona. Per tot arreu llegirem coses sobre el que ha suposat com a futbolista i argumentacions a favor i en contra de considerar-lo com el millor de la història. Es parlarà també del seu pas pel Barça que no feu especialment reeixit, però que sense cap mena de dubte contribuí a la universalització del club.  Sobre tot això ni  cal  ni em sembla que hagi d’afegir res. Potser em toca més el fet que som pràcticament coetanis i sobta el comiat, pel que té d’anunci, a algú de la pròpia generació. Explicat més pràcticament, Maradona fou el primer futbolista que jo no veia com una persona gran sinó com un paio que es situava en unes circumstàncies vitals, no pas en unes possibilitats, properes a la meva.  Des d’aquí sempre ha estat, amb un rol secundari certament, en el meu paisatge. Com molts dels que érem joves als vuitanta la vida de Maradona  ha estat marcada per la seva addicció. Aquest no ha estat el meu cas, però podria haver-ho estat i ha estat el cas de molts amics i companys meus.   Això també me’l fa sentir proper. Hi ha poc dubte que moltes de les coses que feu i digué podrien permetre qualificar Maradona com un idiota, però això no és cap gran objecció. Tots podem esdevenir, i més o menys ho fem, idiotes. Una última cosa queda per dir i és un del motius que em fan sentir una simpatia positiva . Malgrat els molts diners que va guanyar, prou potser per no poder malbaratar-los tots, Maradona és un clar exemple d’heroi de classe treballadora.  Mai no va passar per una altra cosa. Tampoc cal idealitzar la classe obrera, però no podem passar per alt aquest caràcter en un temps fastigosament classista com és aquest i, em temo, seran els anys que vindran,