Filomena Marturano

 

La Perla ha posat en escena aquest estiu una adaptació del clàssic d’Eduardo de Filippo, Filomena Marturano.   Hi vaig anar ahir i vaig realment passar-m’ho d’allò més bé. L’obra és molt coneguda i ha estat adaptada dues vegades al cine, la més famosa amb Sofia Loren i Marcello Mastroianni.  La història comença  quan Filomena després de vint  i  cinc anys fent d’amistançada i criada d’un ric burgés Domenico Soriano es casa amb aquest quan està agonitzant  com a darrera  mercè de l’home. Un cop casats, Filomena surt del llit perquè l’agonia era una actuació i ara ja és la legitima senyora Soriano, el qual precisament tenia el propòsit de casar-se, però no amb Filomena, sinó amb una noia trenta anys més jove. Aquest és el punt de partida de l’obra, que em semblà excel·lent fonamentalment per tres motius. En primer lloc, la configuració de l’espai escènic.  El centre de la sala està ocupat pel menjador de la casa d’en Soriano i alguna altra dependència i els espectadors estem al seu voltant, cosa que ens insereix a l’acció com pretenia el propi De Filippo, som el cor i ensems figurants, els veïns o passavolants que podem imaginar que s’apleguen entorn dels diferents esdeveniments que tenen lloc.  Al capdavall, la distinció entre vida pública i vida privada és una cosa de la gent del nord. Nosaltres varem tenir el privilegi a més d’estar a la primera fila i això ens va permetre en molts moments interactuar amb els autors com rarament pots fer a un teatre. El segon motiu és lingüístic, de Filippo va escriure quasi tota aquesta obra en dialecte napolità, establint una diferenciació clara entre Filomena i la gent del barri, que només parla napolità, i personatges com la núvia jove o l’advocat que parlan el dialecte toscà, universalment reconegut com llengua italiana. De manera intel·ligent (doncs més enllà de la verinosa distinció entre llengua i dialecte, em sembla clar que com Barcelona, Napoli és una ciutat bilingüe), l’obra aquí es representa parlada en castellà, català i italià, de vegades el standard i en un moment puntual, en napolità. L’habilitat dels actors fa que tot flueixi d’una manera natural i que ajuda a mantenir el molt bon ritme de l’espectacle.  El tercer  motiu són els actors . Tots el repartiment és bó, però l’obra es centra en  les dues figures principals. Ella és Clara Segura, de ja fa uns anys reconeguda com una de les millors actrius del país. A mi, m’agrada especialment perquè em sembla molt bona i a diferència d’altres actrius i actors del país que eren reconeguts com molt bons, no  té el defecte català de l’afectació. El protagonista és Enrico Ianniello del que no sabia res i és un personatge important. Format com a actor a l’escola de Vittoria Gassman ha tingut una carrera important en Itàlia on també ha treballat com a director i com a literat.  Ha traduït a l’italià diverses obres catalans  que han estat representades al piccolo teatro de Milano. He sentit dir que de fet està establert o té residència en aquesta ciutat. Està molt bé que hi hagi italians, ell és de Caserta, més o menys catalanòfils. Jo sóc un català italianòfil i ho soc perquè,  em repeteixo però per a mí és important, enlloc no trobo com a les obres d’alguns artistes italians la consciència del caràcter alhora tràgic i còmic de la condició humana (allò que ja deixà clar Plató al final del Convit). De fet, crec que això és el que experimentem amb l’obra, en molts moments hilarant, però sense estalviar el caràcter tràgic de la vida dels protagonistes, especialment de Filomena. Fa uns anys Argullol  fent una crítica de Ran a El Pais apuntava com la genialitat de Kurosawa estava en fer una obra del tot universal  i a la vegada local.  No és una altra la virtut de l’escriptura de de Filippo. L’acció només pot  passar a Napoli i se’ns mostra la vida de ciutat però alhora ens mostra uns sentiments la lluita pel reconeixement a Filomena, la por a l’envelliment a Domenico, del tot universals