L'emperadriu del paral·lel

 

Dijous vaig visitar el TNC per a veure una de les grans, per dimensions, estrenes de la temporada, l’emperadriu del paral·lel, l’obra de Lluisa Cunillé, que ha estat la primera autora viva a representar al TNC. Fora dels personatges interpretats per Arquillé, inspirat possiblement a Francisco Madrid, i de Silvia Marsó, representant de la generació republicana que fou anorreada pel desenllaç de la guerra civil, tots els altres actors interpreten quatre o cinc personatges, en alguns casos històrics, fins a arribar a una cinquantena que són finalment representats. Pel meu gust, potser eren masses i acaben difuminant la trama de l’obra que no vaig percebre mai gaire delineada. De fet, em sembla que l’obra ha de resultar molt difícil de seguir pels que estiguin mancats d’un cert coneixement de l’època. Hi ha diversos números musicals procedents d’obres del temps de l’acció , la dictablanda de Berenguer del 1930, però que mancats d’un fil narratiu fort, semblen més ornamentals que una altra cosa. De fet, la presentació en una conferència musicalitzada que havia vist dos dies abans a càrrec del director del TNC va acabar tenint molt més ritme que la mateixa obra.

La rebuda de l’obra aquella nit fou molt freda amb uns aplaudiments escassos i d’aparença molt protocol·lària. L’obra no va agradar especialment al públic i és una pena. Perquè l’esforç dels actors i la brillantor de la producció mereixien un millor resultat. Allò que si em va agradar molt fou el decorat, l’escala de veïns on hi ha l’apartament on ha mort la Palmira Picall, l’emperadriu. Des que el vaig veur,e em vaig recordar de l’escala dels meus avis materns i també la del meu avi patern. De fet, una i altra família vivien a tocar del paral·lel, a voreres oposades però,i la mitologia del paral·lel n’estava ben viva tota la meva infància. Potser, per això, les meves expectatives eren massa grans perquè no es produís una certa decepció. Potser també perquè la història al final fou la que fou i allò que representava el paral·lel tampoc encaixa del tot amb el que representa el TNC. No era gens gratuït que un dels números sigui precisament una jota i que un dels personatges interpretat per Mot Plans, la mare de Palmira, parli castellà amb un accent evidentíssim de Saragossa.